Cada matí, quan vaig a estendre la roba, veig la sortida del sol, a l’est d’Igualada. S’hi perfila la muntanya de Montserrat. Moltes vegades hi ha un feix de llum que travessa La roca foradada. El meu paisatge matinal és un paisatge de teulades i terrasses coronades per antigues i noves antenes de televisió que delaten que visc en una societat connectada als mitjans de comunicació.
Penso en el feix de llum que passa per La roca foradada com el darrer dels filtres de Chomsky. Si la roca fos un aparell de ràdio o de televisió, o un periòdic, només ens arribaria aquella mínima part de l’espai d’informació. Aquesta mínima llum.
Per a mi, encetar un blog ha estat un handicap o un mal de cap. Mentiria si digués que no he escrit mai o que em fa por el què diran. Però sí que tenia por de ser davant la pantalla de l’ordinador i no saber què dir. No pels ulls inquisidors de l’alumnat de l’assignatura, ni pel beneplàcit del professor, sinó per tot el garbuix que m’han anat portant les diverses lectures. He optat per fer un blog amb la tecnologia wordpress.
No puc negar, tampoc, que ha estat una experiència enriquidora. Les PAC dels companys queden en l’anonimat en la majoria de les assignatures. Ara, des dels nostres blogs les hem compartides a través d’internet. De fet, som uns falsos destinataris, perquè tots ens nodrim d’unes primeres mateixes fonts. He escrit amb un to massa neutre. Manllevant les paraules als autors que he llegit. Amb poca implicació personal, amb poca passió i originalitat.
Larocaforadada és un blog que m’ha quedat ‘academicista’. Penso que sí que he fet una acurada tasca de documentació. Amb altres lectures paral•leles. Amb enllaços a la xarxa. He cercat referències i antecedents. He procurat estructurar bé els textos, encara que no sé si he aconseguit que es llegeixin amb fluïdesa. He mirat d’escriure amb correcció gramatical i ortogràfica. He anat bastint un blog que ha acabat esdevenint, penso, una bona recerca sobre les teories de la comunicació.
He de comentar que les meves primeres entrades, foren a raig. Vaig anar enllaçant algunes notícies que podien ser interessants. M’ha mancat, sens dubte, brevetat i concisió. Tampoc no li he tret prou punta ni humor als temes, en aquella manca d’originalitat que comentava. O, potser d’aptitud?
Qui sap si d’aquí un temps reprendre el blog o en crearé un de nou. Ara sí, de manera voluntària. Amb una temàtica més atractiva per a mi, com el teatre o les arts escèniques. Li buscaré un to més col·loquial, més directe, més personal. Aquest primer blog, però, haurà esdevingut una bona pràctica. Sé que procuraré trobar una altra pàgina que tingui un disseny menys feixuc de llegir. Podré il·lustrar-lo amb imatges pròpies i no pescades a la xarxa.
M’agradaria aprendre a escriure com un bloguer. Ser capaç de crear opinió. A tot això potser m’hi ajudarà tornar-me més internauta i navegar per altres blogs culturals i humanístics. Encara he d’adquirir moltes habilitats. Això d’ara ha estat com llençar-se a la piscina, sense flotador, i per força. Com aquella primera vegada que vas fer un curset de natació i t’empassares tanta aigua. Però com a cada braçada aprenia a corregir els errors, espero que em passi el mateix, si repesco la idea de crear un blog. Aleshores tindré més confiança en allò que faig i menys angoixa per dependre d’una qualificació.
Crec que el treball per dur a terme aquest blog ha estat molt més que una PAC, tant per la quantitat de lectures com per l’esforç que m’ha suposat. He fet una trentena d’entrades, la majoria de les quals relacionades amb les lectures de l’assignatura. Pel que fa al seguiment per part dels companys i companyes he tingut unes cinc-centes visites. No sé si és una xifra gaire espectacular. No he estat, però, gaire bon dinamitzador. Només he anat recordant les meves aportacions al fòrum de l’aula. No utilitzo ni facebook ni twiter i he pensat que no volia enganxar-m’hi, pel fet de tenir un blog. Potser allò que més lamento és no haver fet un retorn o una retroalimentació als blogs de l’aula, pensant a més amb la interdependència entre els uns i els altres. Haver-ho fet hauria amplificat la tasca de cadascú. Les companyies i companys hauríeu sabut quin interès havien desvetllat en mi els vostres escrits i raonaments.
Finalment vull destacar que aquesta assignatura m’ha obert força els ulls de com s’ha de fer la lectura dels mitjans. Crec que milloraré en l’anàlisi de la informació i del seu contingut. Analitzaré més bé la dimensió ideològica de tot plegat i la fiabilitat d’allò que cada mitjà m’ofereix. Sens dubte això m’ajudarà a ser més objectiu en les meves reflexions. No oblidaré que els mitjans moltes vegades esdevenen instruments de propaganda i persuasió capaços de modelar actituds i valors. Tot plegat m’ha d’ajudar més a la reflexió sobre els mitjans i a ser més avaluatiu. Penso que recordaré durant força temps algunes teories o plantejaments com l’espiral del silenci, la teoria hipodèrmica, la dels usos i gratificacions, els filtres i a ser més crític en qualsevol lectura i anàlisi. Barreja d’integrat i apocalíptic, miraré de comprendre millor els efectes socials que tenen els mitjans de comunicació.
Fora bo poder retrobar l’’aura’ que reclamava Walter Benjamin però som en l’època de la revolució interactiva i digital. Qualsevol canvi tecnològic ha infós pànic i no voldria que internet es convertís en el meu marcianet wellesià. Perquè, com diu Manuel Castells: “Témer internet és témer la llibertat”.
English: A portrait of Noam Chomsky that I took in Vancouver Canada. Français : Noam Chomsky à Vancouver au Canada en 2004. (Photo credit: Wikipedia)
El títol és un manlleu al terme encunyat per Walter Lippmann el 1921, que descrivia la fabricació del consentiment com una ‘revolució en la pràctica de la democràcia’. Per a Chomsky vindria a ser com “una tècnica de control útil i necessària perquè els interessos comuns, les preocupacions generals de tothom, se li escapen al públic. El públic no està a l’alçada per a tractar-los. Hi serà en allò que ell anomenava ‘la classe especialitzada’. És allò oposat a la visió estàndard de la democràcia. Hi ha una versió d’això mateix proposada pel teòleg i moralista Reinhold Niebuhr que fou molt influent en els polítics contemporanis. Deia que la racionalitat és de l’observador cabal però per l’estupidesa de l’home mitjà que no obeeix a la raó, sinó a la fe. I aquesta fe ingènua exigeix una il•lusió necessària: emocionalment potent i súper simplificada. Iniciativa de defensa estratègica subministrada pel creador de mites per mantenir a ratlla la persona corrent. L’adoctrinament no seria incoherent amb la democràcia, sinó la seva essència. En un estat totalitari tenen una porra sobre el seu cap que controla què fas. Però quan l’estat perd aquesta vara, quan no pot controlar el poble a la força i es pot sentir la veu del poble, té aquest problema. Pot tornar al poble tan curiós i arrogant que perd la humilitat necessària per a sotmetre’s a una norma civil i has de controlar el que pensen. I la forma estàndard per fer-ho . Allò que en una època més honesta anomenaven propaganda, fabricació del consentiment, creació de la il•lusió necessària… Diverses maneres de marginar el públic en general o de reduir-les a l’apatia, d’una manera ho altra”. (2)
El llibre analitza el que Chomsky i Herman anomenen el model de propaganda que és com cal caracteritzar els mitjans de comunicació de massa als Estats Units. Els mitjans de comunicació actuarien com un sistema de missatges i símbols amb la funció de divertir, entretenir e informar tot inculcant uns valors i uns codis de comportament a la societat. Però, ai, las, “En un món en el qual la riquesa està concentrada i hi ha grans conflictes d’interessos de classe, el compliment d’aquest paper requereix una propaganda sistemàtica” (3)
Chomsky i Herman són del parer que, per molt que sembla que hi hagi democràcia, les notícies passen per un sedàs que discrimina allò que és publicable del que no ho és. Els cinc filtres són:
• Primer filtre: Magnitud, propietat i orientació dels beneficis dels mitjans de comunicació. Un segle abans de la seva teoria, els mitjans de comunicació ja eren en poques mans, tant per la inversió que requerien com per la difusió. Aquest monopoli esdevé una mena de Ministeri Privat d’Informació i Cultura. Unes corporacions amb afany de lucre, integrades al mercat i amb pressions per part dels accionistes i a la recerca de la rendibilitat. A tot això s’hi afegeix el contacte amb el bo i millor de la societat empresarial i un gran joc de cadires en els diversos consells d’administració. Per a guanyar més, hi haurà una estratègia de diversificació i difusió geogràfica. Sense oblidar que els grans mitjans de comunicació depenen del suport polític general del govern. Cal un clima favorable per a les inversions al Tercer Món. Per tant, qui domina els mitjans de comunicació és perquè és un gran negoci que vincula empreses, bancs i govern. Un primer filtre decisiu en la selecció de la notícia.
• Segon filtre: Per fer negocis cal el beneplàcit de la publicitat. Els anunciants tenen molta autoritat sobre els mitjans de comunicació ja que sense el seu suport serien inviables econòmicament. Abans de l’auge de la publicitat calia cobrir tots els costos. Un mitjà amb molts anuncis redueix el cost de producció. Allò que atrauria els anunciants seria el perfil de l’audiència. Els anunciants tampoc no serien favorables a temes delicats o controvertits. Acaben sent, per tant, una mena de censura.
• Tercer filtre. El subministrament de notícies als mitjans de comunicació. Hi hauria una mena de submissió dels mitjans a les fonts d’informació poderoses (la Casa Blanca, el Pentàgon, el Departament d’Estat…) nucli de notícies importants. Tan les fonts governamentals com les empresarials són reconegudes com a veraces i amb un cert estatus de prestigi. Com si fossin fonts objectives. Hi hauria, també, una raó de costos. Agafar aquestes fonts i donar-les com a verídiques t’estalvia molts costos d’investigació. Les fonts poderoses gestionarien la seva informació per tal de manipular els mitjans i que segueixin els seus esquemes.
• Quart filtre. Flak. Garrotada dels reforçadors d’opinió. Aquesta al·lusió al ‘castig’ o Flak (‘con el mazo dando’) es refereix a les respostes negatives: “A l’intent de ‘donar canya’ a declaracions o programes dels mitjans de comunicació”. (4) Poden ser cartes, correus electrònics o telegrames, trucades telefòniques, plets, discursos i interpel•lacions al Congrés i altres mecanismes de queixa, amenaça i acció punitiva. Pot estar organitzat de manera centralitzada o local o com a acció individual i independent. Si el rebuig es produeix a gran escala o per grups amb poder o diners pot resultar costós d’assumir pels mitjans tant a nivell econòmic com jurídic. Alguns exemples com la retirada de patrocini per part dels anunciants ja dóna una idea de la magnitud d’aquest filtre.
• Cinquè filtre. L’anticomunisme. El fantasma del comunisme esdevé a la vegada una mena de religió nacional i un mecanisme de control. Les revolucions comunistes (soviètica, xinesa o cubana) foren un trauma per a les elits occidentals i des dels mitjans s’ha contribuït a fer oposició contra el comunisme. Els liberals han estat titllats, molt sovint, de procomunistes o massa anticomunistes. Ara, després de la Guerra Freda aquest cinquè filtre potser és l’antiterrorisme o l’atac directe a l’estat del benestar.
Aquests filtres acabarien minvant allò que pot esdevenir notícies. Els passarien fàcilment les informacions de l’administració i de les grans corporacions. Els missatges que arriben i tracten dels dissidents i els dèbils estan en desavantatge per cost, credibilitat i pel fet que no concorden amb la ideologia dominant o els interessos dels ‘guardians’ que tenen cura dels filtres. Per a entendre’ns passaran el filtre les veus que vénen ‘amics’ i no els passaran les que vénen d’’enemics’. Faran desaparèixer aquelles històries que vagin en contra dels interessos de les elits. Hi hauria el concepte de víctimes dignes i víctimes indignes. Unes passarien els filtres i les altres no. I no obliden que les ‘dignes’ passen a ‘indignes’ quan aquestes lluiten contra els interessos dels ‘guardians’.
En aquesta dicotomia hi haurà un tractament favorable o desfavorable de la noticia, cenyint-se als interessos. La fabricació del consens acaba imposant un punt de vista únic que arracona les veus dissidents. No importa l’engany, la distorsió, la manipulació… En aquest ‘qui paga mana’, la veu de les elits apaivaga les veus divergents i les deixa en silenci.
És cert que hi ha hagut crítiques a Chomsky, i hi ha vegades els mitjans no segueixen les tesis governamentals o de les grans corporacions privades. També que es basa en grups reduïts de mitjans –tot i que els més importants- i, que hi ha gent que vol estar entretinguda i divertida més que informada. L’infoentreteniment s’adaptaria a unes preferències preexistents. I ara penso en el Polònia i el Crackòvia i ja no sé si la ficció supera la realitat. I si el filtre és filtre o autocensura.
1. Noam Chomsky i Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000
2. Vegeu el documental de Mark Achbar i Petrer Wintonick Manufacturing Consent Noam Chomsky at the media. En línia a http://vimeo.com/7589894 i http://vimeo.com/7720659
3. Noam Chomsky i Edward S. Herman a Los guardianes de la libertad. Pàg. 21.
4. Noam Chomsky i Edward S. Herman a Los guardianes de la libertad. Pàg. 63
Bibliografia
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La història de la recerca en comunicació.L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. FUOC. Barcelona, 2010
CHOMSKY, Noam, HERMAN Edward S, Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000
La teoria dels usos i les gratificacionsposa el seu èmfasi en l’ús que el públic fa dels mitjans de comunicació per satisfer les seves necessitats. Parteix dels treballs de Katz, Blumler i Gurevitx als anys setanta del segle passat. S’interessarien més per la recepció, és a dir, en la nova perspectiva dels usos-efectes. Per a Wolf passaríem de preguntar: “què fan els mitjans a les persones? a la pregunta “què fan les persones amb els mitjans?” (1). Aquesta pregunta, segons Katz (1959), es capgira perquè: “ni tan sols el missatge del més potent dels mitjans pot normalment influir en un individu que no se’n serveixi en el context sociopsicològic en el que viu” (2).
Photography of Professor Elihu Katz at University of Pennsylvania (Photo credit: Wikipedia)
Per a Estrada i Rodrigo, la novetat “és que no pretén analitzar la influència dels mitjans sobre l’audiència sinó descobrir com i per què les persones utilitzen els mitjans”. (3). Per a Miquel de Moragas la teoria dels usos i les gratificacionsde la comunicació representa: “una superació de la unidireccionalitat dels estudis sobre els efectes i la reinterpretació d’aquests en un nou esquema dels usos, tant dels missatges com dels actes de comunicació, per part del receptor”. (4)
Katz, Blumler i Gurevitx afirmen que “comparant amb els clàssics estudis sobre efectes, l’enfoc d’usos i gratificacions pren com a punt de partida el consumidor dels mitjans més que els seus missatges, i n’explora la conducta comunicativa en funció de la seva experiència amb els mitjans. Contempla les persones del públic com a usuaris actius del contingut dels mitjans, més que com a influïts de manera passiva per ells. Per tant, no pressuposa una relació directa entre missatges i efectes, sinó que postula que els membres del públic fan ús dels missatges i que aquesta utilització actua com a variable que intervé en el procés de l’efecte”. (5)
Mauro Wolf assenyala que la hipòtesi dels usos i gratificacions: “s’inscriu en la teoria funcionalista dels mitjans (…) però també s’integra en el moviment de revisió i de superació de l’esquema’ informacional’ de comunicació” (6)
Els mitjans de comunicació podrien satisfer una bona colla de necessitats. És a dir, obtenir-ne gratificacions. Katz, Gurevitx i Haas (7) en van trobar trenta-cinc que es poden agrupar en cinc categories.
a) Necessitats cognitives (adquirir informació sobre temes d’interès).
b) Necessitats afectives (viure emocions, plaers, sentiments)
c) Necessitats personals d’integració (obtenir estatus, credibilitat, autoestima, etc.)
d) Necessitats socials d’integració (fer servir la informació per a la comunicació interpersonal, substituir la companyia pel consum de mitjans, etc.)
e) Necessitats d’alliberar tensions (evadir-se, entretenir-se, superar l’avorriment, etc.)
Alguns antecedents de la teoria dels usos i les gratificacionsels trobem en estudis com el de Waples-Berelson-Bradshaw (1940) sobre la funció i els efectes de la lectura; el de Berelson (1940) sobre les reaccions dels lectors de diaris durant una vaga de la premsa de Nova York i, finalment, una anàlisi de Laswell (1948) sobre les funcions principals desenvolupades per la comunicació de masses. (8)
És interessant l’apreciació de McQuail sobre les raons que ens porten al consum de mitjans de comunicació de masses: “no impliquen cap orientació envers la font representada per l’emissor, sinó que només tenen significat en el món individual del subjecte que forma part del públic”. (9)
La nostra relació amb els mitjans serà segons la nostra experiència i les gratificacions que els mitjans ens poden donar. Ho rebrem en una mena d’interacció entre les característiques dels continguts i les nostres pròpies característiques com a receptors. I se’ns dubte, en aquesta era de les TIC unes persones més riques en informació, millor ho podrem/podran emprar en les pràctiques socials i quotidianes.
1. Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Paidós. Barcelona, 1994. Pàg. 78.
2. Elihu Katz citat per Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Pàg. 78.
3. Anna Estrada i Miquel Rodrigo a Teories de la comunicació. UOC. Barcelona, 2009. Pàg. 131.
4. Miquel de Moragas a Interpretar la comunicación. Estudios sobre medios en América y Europa.Gedisa. Barcelona, 2011. Pàg. 104
5. Katz, Blumler i Gurevitx citats per Moragas a Interpretar la comunicación. Pàg. 104
6. Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Pàg 79.
7. Katz, Gurevitx i Haas citats per Moragas a Interpretar la comunicación. Pàg. 105
8. Vegeu-ne més contingut a Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Pàgs. 79-80.
9. McQuail citat per Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Pàg. 85
BIBLIOGRAFIA
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La història de la recerca en comunicació.L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. FUOC. Barcelona, 2010
ESTRADA, Anna, Rodrigo, Miquel, Teories de la comunicació. UOC. Barcelona, 2009.
MORAGAS, Miquel de, Interpretar la comunicación. Estudios sobre medios en América y Europa. Gedisa. Barcelona, 201
WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Paidós. Barcelona, 1994.
El crític i teòric cultural nord-americà Fredric Jameson (Cleveland, 1934) fa una lectura de la postmodernitat des d’un marc de referència marxista. És del parer que el postmodernisme copia la lògica del capitalisme consumista. La postmodernitat seria allò que roman quan el procés de modernització ha conclòs. La cultura en seria un mer producte. L’època de la postmodernitat començaria després de la segona guerra mundial, cap als anys cinquanta, un cop compensats de l’escassedat els béns de consum i quan es va poder posar a l’abast de tothom nous productes i noves tecnologies, amb els mitjans de comunicació en un lloc destacat. Una època de premonicions catastròfiques que segons Jameson passen pel final de la ideologia, de l’art, de les classes socials… però també per la crisis del leninisme, la socialdemocràcia o l’estat del benestar. Ens hi apropem a partir de l’article Teorías de lo posmoderno(1)
Jameson afirma que el problema del postmodernisme és alhora estètic i polític i que podria tractar-se d’una mistificació, és a dir, d’un engany o d’una cosa falsa. I, d’altra banda: “concedir alguna originalitat històrica a una cultura postmodernista és també afirmar implícitament certa diferència estructural radical entre allò que a vegades s’anomena societat de consum i els moments anteriors del capitalisme del qual sorgí”. (2)
L’americà, sorneguer, diu sentir-se deutor d’Habermas: “per la seva dramàtica inversió i rearticulació del que segueix essent l’afirmació del valor suprem d’allò modern i el repudi de la teoria i la pràctica del postmodernisme”. (3) i, encara afegeix: “Habermas potser tingui raó i les formes anteriors de l’alt modernisme encara conserven alguna cosa del poder subversiu que van perdre en altres llocs. En aquest cas, també és possible que un postmodernisme que procuri debilitar i soscavar aquest poder mereixi clarament el seu diagnòstic ideològic en un pla local, encara que l’avaluació no sigui generalitzable”. (4)
En aquesta dicotomia entre modern i postmodern no s’està d’afirmar que: “allò postmodern pot convertir-se en poc més que la forma assumida per allò autènticament modern en el nostre període, i una mera intensificació dialèctica de l’antic impuls modernista cap a la innovació”. (5)
Jameson recorda la cultura folklòrica i genuïnament popular i com fou colonitzada per la mercantilització i també la distinció entre l’alta cultura i la cultura de masses: “una distinció de la que el modernisme depèn per a la seva especificitat” (6). Això pot fer-nos recordar Macdonald quan diu que: “quan la cultura de masses va començar a envair l’espai ocupat per la cultura popular , ningú no podia pensar que esdevindria una seriosa amenaça també per a l’alta cultura. Aquest contacte, i la promiscuïtat entre nivells de cultura que celebren els postmoderns, contribueix a reforçar el perill de confusió i caos cultural, i posa en perill la pervivència d’ambdues cultures: la popular tradicional, i l’alta cultura. Aquesta és segurament la qüestió central del debat sobre la postmodernitat, i s’expressa en la fórmula simplificadora del tot s’hi val” (7)
Segons Storey: “l’enfonsament postmodern de la distinció entre alta cultura i cultura popular s’ha aconseguit a costa de l’espai crític’ del modernisme” (8). Fredric Jamenson parlaria d’una mena d’explosió: “una prodigiosa expansió de la cultura al llarg i ample del territori social, fins al punt que tot en la nostra vida social, des del valor econòmic i el poder de l’estat fins a les pràctiques i a la mateixa estructura de la psique, pot dir-se que ha passat a ser ‘cultural’ en un sentit original i encara no autoritzat”. (9) I ho rebla afirmant que: “allò que porta la màscara i fa els gestos del ‘populisme’ en els diversos manifestos i apologies postmodernistes sigui en realitat un mer reflex i sintonia d’una mutació cultural (sens dubte transcendent), en la que allò que s’estigmatitzava com a cultura comercial o de masses avui s’admet en els recintes d’un nou i ampliat regne cultural”. (10)
També ho recorda Busquet: “En el moment que la major part dels individus s’integren a la societat i participen plenament de la vida cultural, els criteris d’una elit culivada ja no influeixen decisivament en l’opinió, ni en la configuració del gust general. La discussió i preocupació sobre els nivells de cultura i, sobretot, la gran dificultat que existeix a les societats complexes per establir un àrbitre del gust, es reprodueix novament i amb nous termes dins el debat, tan actual, de modernitat i postmodernitat. I els postmoderns es belluguen en aquest context de confusió i caos cultural com en el seu medi (¡A río revuelto, ganancia de pescadores!).” (11)
Jameson reclama uns mapes que ens guiïn per aquest capitalisme tardà ja que: “Les masses continuen essent mudes i passives, víctimes culturals enganyades per les ideologies dominants, i que responen al lideratge de la crítica com a la única capaç de comprendre la ideologia i constituir el punt de resistència adequat. Com a molt, les masses tenen èxit al representar la seva incapacitat per a respondre. Però sense la crítica, són incapaces de sentir els seus propis planys de desesperança. Estan desesperats i seguiran així, probablement fins que algú el proporcioni els mapes d’intel•ligibilitat i els models de resistència crítica necessaris”. (12)
Però tendim a la individualitat. Ho exemplifica clarament Albert Sàez quan afirma que “de la postmodernitat, se’n poden dir moltes coses, però la més rellevant des del punt de vista de la sociologia és que implica un cert replegament individual. Les grans causes de la primera meitat del segle XX (llibertat, igualtat, drets humans) han estat substituïdes per dues formes d’individualitat: la intimitat i la solidaritat interpersonal (les organitzacions no governamentals). En aquest context, ha perdut força la idea de societat massa i s’ha reforçat la idea d’individus envoltats d’una societat massiva. De fet, potser la característica que més ens interessa és que la vida social col•lectiva ha deixat en bona part de ser presencial i ha passat a organitzar-se principalment mitjançant els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la comunicació. Però això ha passat curiosament paral•lelament a la pèrdua de la importància de la vida col•lectiva en favor dels grups primaris en què conviuen els individus”. (12) I en aquesta tendència a la individualitat, parlaríem, doncs, més de comunicació mediàtica que de comunicació de masses.
Globalitzats i postmoderns i amb una revolució tecnològica que col•lapsa el nostre món, no hem superat encara ‘l’engany de masses’ d’Adorno i Horkheimer però hem decretat el final de la Il·lustració. I ja no sabem si som dins la ‘modernitat líquida’, la societat de la informació i comunicació –amb tots els tics que calguin-, la del ‘simulacre’ o, valga’m déu, la societat de la incultura.
1. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Dins Teoría de la posmodernidad, Trotta. Madrid, 1996.Pàgs. 39-53
2. Fredric Jameson a Teorías de lo posmodernoPàg. 39.
3. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 43
4. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 45
5. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 45
6. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 51
7. Dwight Macdonald citat per Jordi Busquet a El sublim i el vulgar. Els intel·lectuals i la ‘cultura de masses’. Proa. Barcelona, 1998. Pàg. 33
8. John Storey. Teoría cultural y cultura popular. Octaedro. Barcelona, 2002. Pàg. 259
9. Fredric Jameson citat per John Storey a Teoría cultural y cultura popular. Pàg. 259
10. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 51
11. Jordi Busquet a El sublim i el vulgar. Pàg. 41.
12. Fredric Jameson citat a Teoría cultural y cultura popular. Pàg. 260
13. Albert Sàez a La comunicació de masses. Pàg.20
BIBLIOGRAFIA
BUSQUET, Jordi, El sublim i el vulgar. Els intel•lectuals i la ‘cultura de masses’. Proa. Barcelona, 1998.
JAMESON, Fredric. Teorías de lo postmodernoA Teoría de la postmodernidad, Madrid: Trotta (1996), pàg. 39-53
SÀEZ, Albert La comunicació de masses. FUOC. Barcelona, 2010
STOREY, John. Teoría cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro (2002)
El filòsof francès Jean Baudrillard (Reims, 1929- París, 2007) fou un dels grans teòrics postmoderns. Com recorda Mayos va sostenir que “el destí i la condició de les societats avançades actuals és que qualsevol fet tendeix a degradar-se com a tal i a esdevenir espectacle o objecte de consum, al marge que sigui verídic o fals. Informacions i interpretacions, emeses i rebudes en allau, s’igualen en qualitat de mers simulacres de la realitat”. (1)
Jean Baudrillard lecturing at European Graduate School, Saas-Fee, Switzerland. (European Graduate School, June 12, 2004, http://www.egs.edu/). (Photo credit: Wikipedia)
Ens hem apropat al seu pensament amb la lectura d’un fragment de Cultura y simulacro(2). Baudrillard enceta el llibre recordant la faula de Borges i els cartògrafs de l’Imperi que ell ja considera un simulacre de segon ordre: “La simulació no correspon a un territori, a una referència, a una substància, sinó que és la generació pels models d’alguna cosa real sense origen ni realitat: l’hiperreal. El territori ja no precedeix al mapa ni el sobreviu”. (2) En una ‘precessió dels simulacres’. Tot plegat seria esborrat per la ‘simulació’.
L’era de la simulació s’obriria havent liquidat tots els referents. Hi hauria una suplantació d’allò real pels seus signes. D’ara en endavant hi haurà una realitat paral·lela, l’hiperrealitat: “a l’abric de l’imaginari, i de tota distinció entre allò real i allò imaginari” (4). Enfronta els conceptes dissimular i simular: “dissimular és fingir no tenir allò que es té. Simular és fingir tenir allò que no es té. L’un remet a una presència, l’altre a una absència”. (5) Per a Baudrillard la simulació qüestionaria la diferència d’allò ‘vertader’ i d’allò ‘fals; d’allò ‘real’ i d’allò ‘imaginari’. Diu que el ‘simulacre’ no ha d’aturar-se a les portes de l’inconscient. I acaba referint-se a la psicoanàlisi: “Què pot fer la psicoanàlisi amb la repetició del discurs inconscient dins d’un discurs de simulació que jamai podrà ser desemmascarat a l’haver deixat de ser fals?”. (6)
Si els camps predilectes de la simulació són la medicina i l’exèrcit (que desemmascara i castiga els simuladors), Baudrillard acaba referint-se, també a la religió i al simulacre de la divinitat. Déu hauria estat el seu propi simulacre: “Vaig prohibir que hi hagués imatges en els temples perquè la divinitat que anima la naturalesa no pot ser representada”. (7) En la febre destructora dels iconoclastes hi hauria “la sospita que les imatges no ocultaven absolutament res, en suma, que no eren de cap manera imatges, sinó simulacres perfectes, d’una fascinació intrínseca eternament enlluernadora. Per això calia exorcitzar la mort del referent diví”. (8) Els iconoclastes els haurien atribuït el seu valor exacte, més que els iconòlatres. Desemmascaraven unes imatges que dissimulaven el buit que hi havia en elles. Si Déu pot ser simulat i reduït a signes tot plegat esdevé, no una cosa irreal, sinó un simulacre gegant que no pot canviar-se per quelcom real.
Per a Braudillard “al contrari que la utopia, la simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe com a valor”. (9) L’edifici de la representació seria un simulacre. I la imatge passaria fases successives: reflex de la realitat (bona aparença/ordre del sagrament) – emmascarament i desnaturalització d’una realitat pregona (mala aparença/ordre del malèfic)- emmascarament de l’absència d’aquesta realitat (juga a ser aparença/ordre del sortilegi)- ja no té a veure amb la realitat ha esdevingut el seu simulacre (ordre de la simulació)
Dels signes que dissimulaven quelcom, passaríem als que dissimulen que no hi ha res. Uns remeten a una teologia de la veritat i els altres inauguren l’era dels simulacres i la simulació. Déu no reconeixerà els seus ni hi haurà un Judici Final que separi allò vertader del que és fals. Hauria aparegut la simulació: “una estratègia del real, de neoreal i d’hiperreal, doblegant arreu una estratègia de dissuasió”. (10)
En aquest món postmodern no hi hauria realitat, sinó un simulacre d’aquesta realitat. Per a Baudrillard els mitjans de comunicació serien “els constructors ideològics de la realitat virtual, de la il·lusió radical que nega la realitat real mitjançant l’exercici retòric de la hiperrealitat”.(11)
Arreu hi hauria proves de l’hiperrealisme: els qui escriuen cartes als personatges televisius per casar-s’hi; als dolents se’ls para pel carrer per aconsellar-los ja que van per mal camí, els advocats i els metges televisius reben demandes de consells… Baudrillard proposa Disneylàndia com a exemple de la hiperrealitat: “Disneylàndia existeix per amagar el fet que és el país ‘real’, tota l’Amèrica ‘real’, la que és Disneylàndia (de la mateixa manera que hi ha presons per ocultar el fet que la societat completa, en la seva omnipresència banal, és com una presó). Disneylàndia es presenta com quelcom imaginari per fer-nos creure que la resta és real, quan, de fet, tot a Los Ángeles i els seus voltants ja no és real, sinó que pertany a l’ordre de l’hiperreal i la simulació. Ja no es tracta d’una falsa representació de la realitat (ideologia), sinó d’ocultar el fet que allò real ja no és real”. (12)
Per a entendre una mica més a Jean Baudrillard cal llegir John Docker, que es mostra crític: “Baudrillard ofereix una narrativa d’estil modern, clàssica, la història com a història lineal, unidireccional de declivi. Però mentre els literats moderns de principi del segle XX podien somniar en una avantguarda o elit cultural que pogués conservar els valors del passat amb l’esperança de sembrar de nou i un recreixement, cap d’aitals esperances arriben a la superfície de la visió de Baudrillard d’un món entròpic, moribund. Ni tan sols és possible escriure d’una forma argumentativa racional, perquè això suposa una comunitat de raó encara existent”. (13)
Jean Baudrillard sorgeix en la tercera fase d’anàlisi de la cultura de masses, la del simulacre, potser hereva de la teoria crítica que promogué l’Escola de Frankfurt. Per aquest teòric de la simulació hi hauria tres períodes en l’evolució del simulacre: Un primer període entre el Renaixement i la Revolució Industrial que és una edat de la falsificació, etapa en què es fa evident la distinció entre vertader i fals; la de la reproductibilitat tècnica benjaminiana que coincideix amb la producció i duplicació infinita d’objectes; i una tercera fase o edat de la simulació en la que la cultura ja no copia allò real sinó que ho crea i on el simulacre anul.la l’acció a través de la construcció de models. (14)
Per acabar no poden oblidar que Baudrillard és autor de llibres com La guerre du Golfe n’a pas eu lieu (1991) o Requiem pour les Twin Towers (2002). Si en el primer, considera la guerra del Golf Pèrsic com un simulacre –com un mal joc d’ordinador- i elideix la mort, en el segon, l’atemptat de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, com recorda Mayos, Baudrillard “sembla admetre que almenys el mal en estat pur –si bé només per uns instants– trenca la “societat simulacre” i tota estratègia fatal amb una presència tan rotunda com Auschwitz. Jean Baudrillard per uns instants recupera Theodor W. Adorno o Primo Levi.” (15). El terrorisme, doncs, potser estaria fora d’aquesta cultura del simulacre.
Les TIC però, ens ensenyen que hi ha molt de cert en la societat simulacre. Una falsa notícia sobre un atemptat contra Obama pot fer caure la borsa. Anunciar la mort de personatges famosos, com el cas de Manolo Escobar, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. (16)
Stuart Hall va néixer a Kingston, Jamaica, el 1932 . És una de les figures més destacades dels estudis culturals britànics(cultural studies). El 1951 va emigrar a Gran Bretanya i va poder estudiar a la Universitat d’Oxford. Fou responsable de la New left review (1959-1961). Formà part del Centre d’Estudis Culturals Contemporanis de la Universitat de Birmingham de la qual va ser-ne director (1968-1979). El 1979 fou nomenat professor de sociologia a l’Open University i n’és professor emèrit des de 1997. És autor d’una gran quantitat d’articles de temàtiques molt diverses (etnicitat, identitat, postcolonialisme, diàspora…) i ha fet una gran aportació a la teoria crítica. Un dels recull més importants és Culture, media, Language: 1972-1979. A més de la influència de Marx, en destaca la de Gramsci i Althusser. El seu model de codificació-descodificació (1973) refusa el determinisme de la recepció i planteja la interpretació activa i dialèctica de l’audiència. En aquesta codificació-descodificació hi jugaria un paper notable la posició o classe social del receptor. Sens dubte, el de Hall, és un dels models més influents en els estudis dels mitjans de comunicació de les últimes dècades.
Codificació i descodificació en el discurs televisiu(1) és el text d’una conferència que va posar en el centre del debat de la comunicació, l’asimetria en els processos de codificació i descodificació en les posicions d’emissors i receptors en la comunicació de masses, ara fa quaranta anys.
Per a Stuart Hall, encara que reconeix que la forma simbòlica del missatge ocupa un lloc significatiu en l’intercanvi comunicatiu: “els moments de codificació i descodificació¸ encara que ‘relativament autònoms’ en relació amb el en la seva totalitat, són instants determinants”. (2) Els successos han d’esdevenir ‘històries’ abans de poder ésser un succés comunicatiu. Cal emetre un missatge codificat en forma de discurs comprensible que serà descodificat amb un significat pel receptor.
Hall formula que “la manca d’adequació, entre els codis té molt a veure amb les diferències estructurals entre radiodifusors i audiència, però també amb l’asimetria entre font i receptor”. (3) Tot plegat portaria a la distorsió o els malentesos.
El sociòleg jamaicà posa com a exemple les pel·lícules de l’oest que, els nens, malgrat les escenes de violència entre indis i pistolers/vaquers, reconeixen com a un joc simbòlic. Aquest és un dels casos en els que, la codificació i descodificació serà molt simètrica.
En un moment determinat de la conferència ens recorda l’observació d’Eco: “la semiòtica ens mostra l’univers d’ideologies fixades en codis i subcodis dins de l’univers dels signes”. (4) Hall reconeix que els codis connotatius són: “les eines lingüístiques a través de les quals manifesten els seus significats les esferes de la vida social, les segmentacions de la cultura , el poder i la ideologia”. (5)
Pel que fa a la recepció, Hall esmenta tres posicions o lectures, segons si volen ser acceptades, negociades o refusades: una dominant o hegemònica, en la qual el receptor o espectador està d’acord amb el missatge seguint el codi i accepta allò que diu l’emissor; una negociada, en què modifica de manera parcial la proposta codificada i té un cert grau de contradicció amb allò proposat per l’emissor i una d’oposada en la qual el receptor busca una descodificació contrària a la de l’emissor. El receptor comprèn allò que li diuen però en rebutja la lectura i en fa una altra totalment oposada.
I és que no cal que descodifiquem les notícies i els missatges com han estat codificats, cal fer-ne una lectura crítica per no acabar combregant amb rodes de molí.
BIBLIOGRAFIA
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La història de la recerca en comunicació. L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. FUOC. Barcelona, 2010
HALL, Stuart. Codificación y descodificación en el discurso televisivo, a: CIC (Cuadernos de Informació y Comunicación), 2004, n. 9, pàg. 210-236
1) Encoding and decoding in the television discourse és una conferència presentada al Council of Europe Colloquy sobre Training In The Critical Reading of Televisual language, organizat pel Council & Centre for Mass Communication Research, Universitat de Leicester. Setembre de 1973. En línia a http://revistas.ucm.es/index.php/CIYC/article/view/8162
2) Hall a Codificación y descodificación en el discurso televisivo. Pàg. 218.
3) Obra citada. Pàg. 220.
4) Umberto Eco citat per Hall. a Codificación y descodificación en el discurso televisivo. Pàg. 227
5) Obra citada. Pàg. 230.
English: Photograph taken in April 1964 by Jeremy J. Shapiro at the Max Weber-Soziologentag. Horkheimer is front left, Adorno front right, and Habermas is in the background, right, running his hand through his hair. (Photo credit: Wikipedia)
Theodor W. Adorno explica el canvi del concepte cultura de massa per indústria de la cultura, com qui vol fer-nos entendre la idea que la cultura controlada pels mitjans i la indústria no sorgeix espontàniament de les masses, sinó que forma part d’un procés de producció, a la recerca de la rendibilitat: “El terme indústria de la cultura probablement fou emprat per primera vegada en el llibre Dialectic of enlightenment que Horkheimer i jo vam publicar a Amsterdam el 1947. En els nostres esbossos encara parlàvem de cultura de massa. Vam substituir aquesta expressió per la d’indústria de la cultura per excloure, des del principi, la interpretació amb la qual estaven d’acord els seus advocats: és com una cultura que sorgeix de manera espontània de la mateixa massa”. (1) Amb aquesta denominació, els sociòlegs crítics de l’Escola de Frankfurt volen manifestar la instrumentalització ideològica i política de la qual és objecte la cultura creada i difosa per procediments tècnics.
Aquest concepte evita veure les masses com les responsables de la degeneració de la cultura i, d’altra banda, en la industria de la cultura, hi endevinen un clar paral·lelisme amb les formes de producció capitalista.
A l’article La indústria cultural. Il·lustració com a engany de masses, Adorno i Horkheimer ens fan adonar que és una tecnologia que permet la reproducció estandarditzada, en sèrie: “la cultura avui tot ho marca amb un tret de semblança. Cinema, ràdio i revistes constitueixen un sistema. Cada sector està harmonitzat en si mateix i tots entre ells”. (2) Aquesta producció estandarditzada acabarà en un consum també estandarditzat. I, com diu Wolf: “la individualitat és substituïda per la pseudoindividualitat: el subjecte es troba vinculat a una identitat sense reserves amb la societat”. (3) Una societat alienada i una industria cultural que tracta la cultura com a mercaderia. O com diuen els mateixos crítics alemanys: ‘el triomf del capital invertit’.
A La indústria culturaltambé es palesa que, tot plegat, és una dominació social: “La cultura ha contribuït sempre a domar i controlar els instints, tant els revolucionaris com els bàrbars. La cultura industrialitzada fa encara una mica més. Ella ensenya i inculca la condició que cal observar per a poder tolerar d’alguna manera aquesta vida despietada. L’individu ha d’utilitzar el seu disgust general com impuls per a abandonar-se al poder col•lectiu, de! que està fart. Les situacions permanentment desesperades que afligeixen l’espectador en la vida diària es converteixen en la reproducció, sense saber com, en garantia que es pot continuar vivint. Cal prendre consciència de la pròpia nul·litat, subscriure la pròpia derrota, i ja s’ha començat a formar-ne part”. (4)
Alguns factors claus d’aquesta indústria de la cultura és el temor davant l’aplicació de les noves tecnologies, el fet que sigui una cultura mercantil i també una cultura industrial: “Tothom és conduït a través del filtre de la indústria cultural”. (5). O com resumeixen Estrada i Rodrigo: “Tant la publicitat i la política com l’entreteniment i la informació reforcen la mercantilització de la societat”. (5)
I nosaltres, com nous ànecs Donald, ja no rebem els cops televisius dels dibuixos animats i ens habituem als nostre. En aquesta societat totalment administrada, ens decreten com hem d’ésser ensenyats, ens perdonen les infantes fraudulentes, ningú no afavoreix les possibilitats de trobar feina i com tantíssims aturats –prop de sis milions- acabarem passant-nos ‘els dilluns al sol’. I en la nostra pseudoindividualitat ens refugiarem en aquesta industria cultural de la mentida permanent. I ens fotrem del caràcter aristocràtic i elitista dels crítics de Frankfurt i del fet que siguin ‘apocalíptics’. Serem uns ‘integrats’ i els nostres frankfurts seran salsitxes industrials, menjades amb fruïció davant la tele.
1) Cita d’Adorno recollida per Busquet, Medina i Sort a La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions . Pàg. 17.
2) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 165
3) Wolf a La investigación de la comunicación de masas.Pàg. 96.
4) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 197
5) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 171.
6) Anna Estrada i Miquel Rodrigo a Teories de la comunicació
BIBLIOGRAFIA
ADORNO, Theodor W.; HORKHEIMER, Max, Industria cultural: la ilustración como engaño de masas, a Dialéctica de la ilustración, Trotta. Madrid, 1994
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010
ESTRADA, Anna; RODRIGO, Miquel, Teories de la comunicacióUOC. Barcelona, 2009.
WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.
La teoria crítica és una aproximació interdisciplinària a les ciències socials que en el primer moment va estar molt influenciada per Karl Marx (1818-1883) i Sigmund Freud (1856-1939). Hom ha dit que: “la teoria crítica no s’interessa tant per allò que és, sinó per allò que ha de ser”. (1) Per a Rusconi: “A través dels fenòmens superestructurals de la cultura o del comportament col·lectiu, la teoria crítica intenta penetrar el sentit dels fenòmens estructurals primaris, de la societat contemporània, el capitalisme i la industrialització”. (2)
Escola de Frankfurt neix el 1923 en aquesta ciutat alemanya. És just en el període d’entreguerres quan es crea l’Institut de Recerca Social. Els membres més destacats de l’Escola de Frankfurt són Max Horkheimer (1895-1973), Theodor W. Adorno (1903-1969), Herbert Marcuse (1898-1979), Walter Benjamin (1892-1940), Erich Fromm (1900-1980) i, en una generació posterior, Jürgen Habermas (1929).
Tots són autors que han tingut una influència molt gran en el pensament sociològic del segle XX. Els representants de l’Escola de Frankfurt fan una anàlisi racional de la realitat i denuncien la irracionalitat de la societat industrial. Es qüestiona el valor de la tecnologia i abasta temes com la societat de consum, l’alienació i l’autoritarisme. Crec que pel que fa a la relació amb la comunicació i la cultura que té a veure amb els mitjans, els representats més destacables són Adorno i Benjamin (mort prematurament fugint dels nazis a Portbou).
Anna Estrada i Miquel Rodrigo pensen que, amb relació als mitjans de comunicació: “L’Escola de Frankfurt va passar de la utopia al desencant. Inicialment, es va plantejar la potencialitat revolucionària dels nous mitjans de comunicació. (…) Si tenim en compte la utilització que va fer el règim nazi dels mitjans de comunicació en la propaganda política, es podrà comprendre el desencant subsegüent dels pensadors de l’Escola de Frankfurt. Les possibilitats revolucionàries dels mitjans es van confrontar amb la realitat política de la seva utilització, que es convertirà en maquinàries de manipulació política”. (3)
Els mitjans de comunicació de massa acaben interpretant-se com a instruments de manipulació, de control social i d’opressió
1) Busquet, Medina i Sort a La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. Pàg. 16.
2) Rusconi, citat per Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas.Pàg 92.
3) Anna Estrada i Miquel Rodrigo a Teories de la comunicació. Pàgs. 148-149.
BIBLIOGRAFIA
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010
ESTRADA, Anna; RODRIGO, Miquel, Teories de la comunicacióUOC. Barcelona, 2009.
WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.
Durant el període d’entreguerres (1914-1940) els mitjans de comunicació són entesos com a instruments d’influència poderosa i eficaç. L’audiència és considerada passiva i obedient. Molt fàcil de manipular i persuadir. Per Wright (1975) “cada membre del públic de masses és personalment i directament atacat pel missatge” (1).
Mauro Wolf explica que: “els elements que caracteritzaren el context de la teoria hipodèrmica són, d’una banda la novetat del fenomen de les comunicacions de masses i de l’altra, la connexió de l’esmentat fenomen amb les tràgiques experiències totalitàries d’aquell període històric”. (2) Bàsicament, segons el teòric italià, respondria a la pregunta: “quin efecte produeixen els mitjans en una societat de masses?”
El poder dels mitjans de comunicació és enorme i el receptor és a les seves mans. Una població dispersa i atomitzada per la desaparició dels grups intermedis seria en mans de les masses que el condueixen a la soledat i la indefensió. Uns mitjans omnipotents versus un individu vulnerable. Wolf diu que el model hipodèrmic també es pot descriure com: “una teoria de i sobre la propaganda: aquest és en efecte el tema central respecte a l’univers dels mitjans” (3)
Goebbels, German Federal Archive photo (Photo credit: Wikipedia)
I parlant de propaganda, hi ha unes paraules de Goebbels al Congrés de Nuremberg 1934 que són prou explícites: “La propaganda és un mitjà per a un fi. El seu propòsit és conduir la gent cap a una comprensió que els permeti voluntàriament i sense resistències internes dedicar-se a les tasques i objectius d’un líder superior. Perquè la propaganda tingui èxit, ha de saber ben bé què vol. Ha de tenir un objectiu clar i ferm. I cercar els mitjans i mètodes adients per a assolir aquest objectiu. La propaganda com a tal no és bona ni dolenta. El seu valor moral el determinen els objectius que persegueix”. (4)
Com ens recorda Wolf, en aquest art d’influir en les masses: “la teoria hipodèrmica –bullet theory- mantenia per tant una connexió directa entre exposició als missatges i comportament: si una persona és tocada o encertada per la propaganda, pot ser controlada, manipulada, induïda a actuar”. (5) Però en el moment que va deixar de ser un presagi i una descripció dels pressupòsits: “va esdevenir un paradigma d’anàlisi concret, els seus mateixos pressupòsits van donar lloc a uns resultats que contradeien la hipòtesi de partida”. (6).
En definitiva, la teoria hipodèrmica es basa en la teoria conductista pròpia de la psicologia experimental i en la teoria de la societat massa. Ara ja veig com se m’apropa una agulla hipodèrmica per inocular-me tots els mals del segle XXI. Des de la televisió, la ràdio, els diaris, internet… La veig precisa i carregada. Si em punxen no em treuen sang. Però, com deia la meva mare: “Francesc, tens dues possibilitats: quedar-te aquí com un estaquirot o apagar la tele”.
Si ja hem pogut veure La guerra dels monsd’Orson Wells, també poden gaudir d’un bell exponent de la propaganda nazi: Triumph des Willens (1934) El triomf de la voluntatde Leni Reifenstahl
http://blip.tv/la-filmoteca-en-la-red/el-triunfo-de-la-voluntad-triumph-des-willens-772671
(1) Wright citat per Mauro Wolf a La teoría hipodérmica. Dins La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. (Pàg. 22).
(2) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg. 23).
(3) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg. 23).
(4) Joseph Goebbels. Congrés de Nuremberg 1934. Citat per Busquet, Medina i Sort a La història de la recerca en comunicació. L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. (Pàg. 10).
(5) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg.29).
(6) Mauro Wolf a La història de la recerca en comunicació. (Pàg 13)
BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La història de la recerca en comunicació. L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. FUOC. Barcelona, 2010
WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas.Paidós. Barcelona, 1987.
larocaforadada 