Jean Baudrillard: de la cultura del signe a la cultura del simulacre

El filòsof francès Jean Baudrillard (Reims, 1929- París, 2007) fou un dels grans teòrics postmoderns. Com recorda Mayos va sostenir que “el destí i la condició de les societats avançades actuals és que qualsevol fet tendeix a degradar-se com a tal i a esdevenir espectacle o objecte de consum, al marge que sigui verídic o fals. Informacions i interpretacions, emeses i rebudes en allau, s’igualen en qualitat de mers simulacres de la realitat”. (1)

Jean Baudrillard lecturing at European Graduat...

Jean Baudrillard lecturing at European Graduate School, Saas-Fee, Switzerland. (European Graduate School, June 12, 2004, http://www.egs.edu/). (Photo credit: Wikipedia)

Ens hem apropat al seu pensament amb la lectura d’un fragment de Cultura y simulacro (2). Baudrillard enceta el llibre recordant la faula de Borges i els cartògrafs de l’Imperi que ell ja considera un simulacre de segon ordre: “La simulació no correspon a un territori, a una referència, a una substància, sinó que és la generació pels models d’alguna cosa real sense origen ni realitat: l’hiperreal. El territori ja no precedeix al mapa ni el sobreviu”. (2) En una ‘precessió dels simulacres’. Tot plegat seria esborrat per la ‘simulació’.
L’era de la simulació s’obriria havent liquidat tots els referents. Hi hauria una suplantació d’allò real pels seus signes. D’ara en endavant hi haurà una realitat paral·lela, l’hiperrealitat: “a l’abric de l’imaginari, i de tota distinció entre allò real i allò imaginari” (4). Enfronta els conceptes dissimular i simular: “dissimular és fingir no tenir allò que es té. Simular és fingir tenir allò que no es té. L’un remet a una presència, l’altre a una absència”. (5) Per a Baudrillard la simulació qüestionaria la diferència d’allò ‘vertader’ i d’allò ‘fals; d’allò ‘real’ i d’allò ‘imaginari’. Diu que el ‘simulacre’ no ha d’aturar-se a les portes de l’inconscient. I acaba referint-se a la psicoanàlisi: “Què pot fer la psicoanàlisi amb la repetició del discurs inconscient dins d’un discurs de simulació que jamai podrà ser desemmascarat a l’haver deixat de ser fals?”. (6)
Si els camps predilectes de la simulació són la medicina i l’exèrcit (que desemmascara i castiga els simuladors), Baudrillard acaba referint-se, també a la religió i al simulacre de la divinitat. Déu hauria estat el seu propi simulacre: “Vaig prohibir que hi hagués imatges en els temples perquè la divinitat que anima la naturalesa no pot ser representada”. (7) En la febre destructora dels iconoclastes hi hauria “la sospita que les imatges no ocultaven absolutament res, en suma, que no eren de cap manera imatges, sinó simulacres perfectes, d’una fascinació intrínseca eternament enlluernadora. Per això calia exorcitzar la mort del referent diví”. (8) Els iconoclastes els haurien atribuït el seu valor exacte, més que els iconòlatres. Desemmascaraven unes imatges que dissimulaven el buit que hi havia en elles. Si Déu pot ser simulat i reduït a signes tot plegat esdevé, no una cosa irreal, sinó un simulacre gegant que no pot canviar-se per quelcom real.
Per a Braudillard “al contrari que la utopia, la simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe com a valor”. (9) L’edifici de la representació seria un simulacre. I la imatge passaria fases successives: reflex de la realitat (bona aparença/ordre del sagrament) – emmascarament i desnaturalització d’una realitat pregona (mala aparença/ordre del malèfic)- emmascarament de l’absència d’aquesta realitat (juga a ser aparença/ordre del sortilegi)- ja no té a veure amb la realitat ha esdevingut el seu simulacre (ordre de la simulació)
Dels signes que dissimulaven quelcom, passaríem als que dissimulen que no hi ha res. Uns remeten a una teologia de la veritat i els altres inauguren l’era dels simulacres i la simulació. Déu no reconeixerà els seus ni hi haurà un Judici Final que separi allò vertader del que és fals. Hauria aparegut la simulació: “una estratègia del real, de neoreal i d’hiperreal, doblegant arreu una estratègia de dissuasió”. (10)
En aquest món postmodern no hi hauria realitat, sinó un simulacre d’aquesta realitat. Per a Baudrillard els mitjans de comunicació serien “els constructors ideològics de la realitat virtual, de la il·lusió radical que nega la realitat real mitjançant l’exercici retòric de la hiperrealitat”.(11)
Arreu hi hauria proves de l’hiperrealisme: els qui escriuen cartes als personatges televisius per casar-s’hi; als dolents se’ls para pel carrer per aconsellar-los ja que van per mal camí, els advocats i els metges televisius reben demandes de consells… Baudrillard proposa Disneylàndia com a exemple de la hiperrealitat: “Disneylàndia existeix per amagar el fet que és el país ‘real’, tota l’Amèrica ‘real’, la que és Disneylàndia (de la mateixa manera que hi ha presons per ocultar el fet que la societat completa, en la seva omnipresència banal, és com una presó). Disneylàndia es presenta com quelcom imaginari per fer-nos creure que la resta és real, quan, de fet, tot a Los Ángeles i els seus voltants ja no és real, sinó que pertany a l’ordre de l’hiperreal i la simulació. Ja no es tracta d’una falsa representació de la realitat (ideologia), sinó d’ocultar el fet que allò real ja no és real”. (12)
Per a entendre una mica més a Jean Baudrillard cal llegir John Docker, que es mostra crític: “Baudrillard ofereix una narrativa d’estil modern, clàssica, la història com a història lineal, unidireccional de declivi. Però mentre els literats moderns de principi del segle XX podien somniar en una avantguarda o elit cultural que pogués conservar els valors del passat amb l’esperança de sembrar de nou i un recreixement, cap d’aitals esperances arriben a la superfície de la visió de Baudrillard d’un món entròpic, moribund. Ni tan sols és possible escriure d’una forma argumentativa racional, perquè això suposa una comunitat de raó encara existent”. (13)
Jean Baudrillard sorgeix en la tercera fase d’anàlisi de la cultura de masses, la del simulacre, potser hereva de la teoria crítica que promogué l’Escola de Frankfurt. Per aquest teòric de la simulació hi hauria tres períodes en l’evolució del simulacre: Un primer període entre el Renaixement i la Revolució Industrial que és una edat de la falsificació, etapa en què es fa evident la distinció entre vertader i fals; la de la reproductibilitat tècnica benjaminiana que coincideix amb la producció i duplicació infinita d’objectes; i una tercera fase o edat de la simulació en la que la cultura ja no copia allò real sinó que ho crea i on el simulacre anul.la l’acció a través de la construcció de models. (14)
Per acabar no poden oblidar que Baudrillard és autor de llibres com La guerre du Golfe n’a pas eu lieu (1991) o Requiem pour les Twin Towers (2002). Si en el primer, considera la guerra del Golf Pèrsic com un simulacre –com un mal joc d’ordinador- i elideix la mort, en el segon, l’atemptat de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, com recorda Mayos, Baudrillard “sembla admetre que almenys el mal en estat pur –si bé només per uns instants– trenca la “societat simulacre” i tota estratègia fatal amb una presència tan rotunda com Auschwitz. Jean Baudrillard per uns instants recupera Theodor W. Adorno o Primo Levi.” (15). El terrorisme, doncs, potser estaria fora d’aquesta cultura del simulacre.
Les TIC però, ens ensenyen que hi ha molt de cert en la societat simulacre.  Una falsa notícia sobre un atemptat contra Obama pot fer caure la borsa. Anunciar la mort de personatges famosos, com el cas de Manolo Escobar, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. (16)

1) Gonçal Mayos Solsona a Baudrillard i la societat simulacre A Barcelona Metropolis. Abril-juny, 2010. En línia a http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/arxiu/ca/paged9fa.html?id=21&ui=363
2) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Traducció Pedro Rovira. Editorial Kairós, Barcelona, 1978. En línia a http://hauntedhouse.comoj.com/archivos/baudrillard-jean-cultura-y-simulacro.pdf
3) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 5.
4) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 8.
5) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 8.
6) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 8.
7) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 11.
8) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 12.
9) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 13.
10) Jean Baudrillard. Cultura i simulacro. Pàg. 15
11) Referència a Baudrillard en línia a http://www.infoamerica.org/teoria/baudrillard1.htm
12) Jean Baudrillard citat per John Storey a Teoría cultural y cultura popular. Octaedro. Barcelona, 2002. Pàg. 250.
13) John Storey cita Docker a Teoría cultural y cultura popular. Pàg. 252.
14) Vegeu l’article de Raúl Magallón La transformación de la cultura de masas. Aura y comunion fàtica. En línia a http://www.apostadigital.com/revistav3/hemeroteca/magallon.pdf
15) Gonçal Mayos Solsona a Baudrillard i la societat simulacre
16) Vegeu la notícia a http://noticias.lainformacion.com/economia-negocios-y-finanzas/hackean-la-web-de-rtve-y-anuncian-la-muerte-de-manolo-escobar_NUyYTPfL5h0iJ600kzuJo3/

Per a saber-ne més:
http://www.egs.edu/faculty/jean-baudrillard/biography/
http://www.filosofia.net/materiales/articulos/a_baudrillard_vasquez.html
http://www.infoamerica.org/teoria/baudrillard1.htm
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/sava2ezo.htm#dol
http://plato.stanford.edu/entries/baudrillard/

Advertisements

Quant a francescrossellfarre

La UOC i més concretament l'assignatura "Mitjans de comunicació. Història i actualitat ", em converteix en blocaire. Vaig néixer a Guimerà (L’Urgell), l’any 1962. Sóc tècnic teatral. He format part de l’equip directiu de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i dels equips executius del programa d’Animació de Carrer de l’EXPO’92 a Sevilla i de la Mostra de teatre per a nois i noies de La Xarxa. He estat director del Teatre Municipal de Girona. Actualment sóc cap de sala del Teatre Municipal L’Ateneu d’Igualada. He publicat "Amb la pluja al cor", premi Sant Jordi de Poesia atorgat per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya (Columna, 1992). El poemari "Estima’m a Donostia" quedà finalista als Premis culturals Vila de Calaf, 1997. D’altra banda, també he publicat fotografies als llibres "Rialles d’Igualada. 10 anys" de Jordi Dalmau i "La Casona. 10 anys" de Santi Fondevila.
Aquesta entrada ha esta publicada en Postmodernitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s