Fredric Jameson o quan la postmodernitat mesura la temperatura de l’època sense instruments

El crític i teòric cultural nord-americà Fredric Jameson (Cleveland, 1934) fa una lectura de la postmodernitat des d’un marc de referència marxista. És del parer que el postmodernisme copia la lògica del capitalisme consumista. La postmodernitat seria allò que roman quan el procés de modernització ha conclòs. La cultura en seria un mer producte. L’època de la postmodernitat començaria després de la segona guerra mundial, cap als anys cinquanta, un cop compensats de l’escassedat els béns de consum i quan es va poder posar a l’abast de tothom nous productes i noves tecnologies, amb els mitjans de comunicació en un lloc destacat. Una època de premonicions catastròfiques que segons Jameson passen pel final de la ideologia, de l’art, de les classes socials… però també per la crisis del leninisme, la socialdemocràcia o l’estat del benestar. Ens hi apropem a partir de l’article Teorías de lo posmoderno (1)

Jameson afirma que el problema del postmodernisme és alhora estètic i polític i que podria tractar-se d’una mistificació, és a dir, d’un engany o d’una cosa falsa. I, d’altra banda: “concedir alguna originalitat històrica a una cultura postmodernista és també afirmar implícitament certa diferència estructural radical entre allò que a vegades s’anomena societat de consum i els moments anteriors del capitalisme del qual sorgí”. (2)

L’americà, sorneguer, diu sentir-se deutor d’Habermas: “per la seva dramàtica inversió i rearticulació del que segueix essent l’afirmació del valor suprem d’allò modern i el repudi de la teoria i la pràctica del postmodernisme”. (3) i, encara afegeix: “Habermas potser tingui raó i les formes anteriors de l’alt modernisme encara conserven alguna cosa del poder subversiu que van perdre en altres llocs. En aquest cas, també és possible que un postmodernisme que procuri debilitar i soscavar aquest poder mereixi clarament el seu diagnòstic ideològic en un pla local, encara que l’avaluació no sigui generalitzable”. (4)

En aquesta dicotomia entre modern i postmodern no s’està d’afirmar que: “allò postmodern pot convertir-se en poc més que la forma assumida per allò autènticament modern en el nostre període, i una mera intensificació dialèctica de l’antic impuls modernista cap a la innovació”. (5)

Jameson recorda la cultura folklòrica i genuïnament popular i com fou colonitzada per la mercantilització i també la distinció entre l’alta cultura i la cultura de masses: “una distinció de la que el modernisme depèn per a la seva especificitat” (6). Això pot fer-nos recordar Macdonald quan diu que: “quan la cultura de masses va començar a envair l’espai ocupat per la cultura popular , ningú no podia pensar que esdevindria una seriosa amenaça també per a l’alta cultura. Aquest contacte, i la promiscuïtat entre nivells de cultura que celebren els postmoderns, contribueix a reforçar el perill de confusió i caos cultural, i posa en perill la pervivència d’ambdues cultures: la popular tradicional, i l’alta cultura. Aquesta és segurament la qüestió central del debat sobre la postmodernitat, i s’expressa en la fórmula simplificadora del tot s’hi val” (7)

Segons Storey: “l’enfonsament postmodern de la distinció entre alta cultura i cultura popular s’ha aconseguit a costa de l’espai crític’ del modernisme” (8). Fredric Jamenson parlaria d’una mena d’explosió: “una prodigiosa expansió de la cultura al llarg i ample del territori social, fins al punt que tot en la nostra vida social, des del valor econòmic i el poder de l’estat fins a les pràctiques i a la mateixa estructura de la psique, pot dir-se que ha passat a ser ‘cultural’ en un sentit original i encara no autoritzat”. (9) I ho rebla afirmant que: “allò que porta la màscara i fa els gestos del ‘populisme’ en els diversos manifestos i apologies postmodernistes sigui en realitat un mer reflex i sintonia d’una mutació cultural (sens dubte transcendent), en la que allò que s’estigmatitzava com a cultura comercial o de masses avui s’admet en els recintes d’un nou i ampliat regne cultural”. (10)

També ho recorda Busquet: “En el moment que la major part dels individus s’integren a la societat i participen plenament de la vida cultural, els criteris d’una elit culivada ja no influeixen decisivament en l’opinió, ni en la configuració del gust general. La discussió i preocupació sobre els nivells de cultura i, sobretot, la gran dificultat que existeix a les societats complexes per establir un àrbitre del gust, es reprodueix novament i amb nous termes dins el debat, tan actual, de modernitat i postmodernitat. I els postmoderns es belluguen en aquest context de confusió i caos cultural com en el seu medi (¡A río revuelto, ganancia de pescadores!).” (11)

Jameson reclama uns mapes que ens guiïn per aquest capitalisme tardà ja que: “Les masses continuen essent mudes i passives, víctimes culturals enganyades per les ideologies dominants, i que responen al lideratge de la crítica com a la única capaç de comprendre la ideologia i constituir el punt de resistència adequat. Com a molt, les masses tenen èxit al representar la seva incapacitat per a respondre. Però sense la crítica, són incapaces de sentir els seus propis planys de desesperança. Estan desesperats i seguiran així, probablement fins que algú el proporcioni els mapes d’intel•ligibilitat i els models de resistència crítica necessaris”. (12)

Però tendim a la individualitat. Ho exemplifica clarament Albert Sàez quan afirma que “de la postmodernitat, se’n poden dir moltes coses, però la més rellevant des del punt de vista de la sociologia és que implica un cert replegament individual. Les grans causes de la primera meitat del segle XX (llibertat, igualtat, drets humans) han estat substituïdes per dues formes d’individualitat: la intimitat i la solidaritat interpersonal (les organitzacions no governamentals). En aquest context, ha perdut força la idea de societat massa i s’ha reforçat la idea d’individus envoltats d’una societat massiva. De fet, potser la característica que més ens interessa és que la vida social col•lectiva ha deixat en bona part de ser presencial i ha passat a organitzar-se principalment mitjançant els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la comunicació. Però això ha passat curiosament paral•lelament a la pèrdua de la importància de la vida col•lectiva en favor dels grups primaris en què conviuen els individus”. (12) I en aquesta tendència a la individualitat, parlaríem, doncs, més de comunicació mediàtica que de comunicació de masses.

Globalitzats i postmoderns i amb una revolució tecnològica que col•lapsa el nostre món, no hem superat encara ‘l’engany de masses’ d’Adorno i Horkheimer però hem decretat el final de la Il·lustració. I ja no sabem si som dins la ‘modernitat líquida’, la societat de la informació i comunicació –amb tots els tics que calguin-, la del ‘simulacre’ o, valga’m déu, la societat de la incultura.

1. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Dins Teoría de la posmodernidad, Trotta. Madrid, 1996.Pàgs. 39-53
2. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno Pàg. 39.
3. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 43
4. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 45
5. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 45
6. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 51
7. Dwight Macdonald citat per Jordi Busquet a El sublim i el vulgar. Els intel·lectuals i la ‘cultura de masses’. Proa. Barcelona, 1998. Pàg. 33
8. John Storey. Teoría cultural y cultura popular. Octaedro. Barcelona, 2002. Pàg. 259
9. Fredric Jameson citat per John Storey a Teoría cultural y cultura popular. Pàg. 259
10. Fredric Jameson a Teorías de lo posmoderno. Pàg. 51
11. Jordi Busquet a El sublim i el vulgar. Pàg. 41.
12. Fredric Jameson citat a Teoría cultural y cultura popular. Pàg. 260
13. Albert Sàez a La comunicació de masses. Pàg.20

BIBLIOGRAFIA

BUSQUET, Jordi, El sublim i el vulgar. Els intel•lectuals i la ‘cultura de masses’. Proa. Barcelona, 1998.

JAMESON, Fredric. Teorías de lo postmoderno A Teoría de la postmodernidad, Madrid: Trotta (1996), pàg. 39-53

SÀEZ, Albert La comunicació de masses. FUOC. Barcelona, 2010

STOREY, John. Teoría cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro (2002)

També us pot interesar:

http://www.infoamerica.org/documentos_pdf/jameson02.pdf
http://www.arrakis.es/~afr1992/horizonte2001/jameson.htm
http://www.circulobellasartes.com/ficha.php?s=fich_bio&id=67
http://www.sci.unal.edu.co/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0120-46882011000200003&lng=es&nrm=iso


http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/galvez54.pdf

http://enric.indexcat.cat/filosofia/f12.pdf
http://www.infoamerica.org/teoria/vattimo1.htm
http://erichluna.wordpress.com/2009/10/20/gianni-vattimo-sobre-la-sociedad-posmoderna/
http://www.universitatprogressista.org/mm/file/ponencies08/Alienacio%20Postmoderna.pdf
http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/1181

Advertisements

Quant a francescrossellfarre

La UOC i més concretament l'assignatura "Mitjans de comunicació. Història i actualitat ", em converteix en blocaire. Vaig néixer a Guimerà (L’Urgell), l’any 1962. Sóc tècnic teatral. He format part de l’equip directiu de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i dels equips executius del programa d’Animació de Carrer de l’EXPO’92 a Sevilla i de la Mostra de teatre per a nois i noies de La Xarxa. He estat director del Teatre Municipal de Girona. Actualment sóc cap de sala del Teatre Municipal L’Ateneu d’Igualada. He publicat "Amb la pluja al cor", premi Sant Jordi de Poesia atorgat per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya (Columna, 1992). El poemari "Estima’m a Donostia" quedà finalista als Premis culturals Vila de Calaf, 1997. D’altra banda, també he publicat fotografies als llibres "Rialles d’Igualada. 10 anys" de Jordi Dalmau i "La Casona. 10 anys" de Santi Fondevila.
Aquesta entrada s'ha publicat en Postmodernitat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s