Comiat d’un bloguer des de larocaforada

Cada matí, quan vaig a estendre la roba, veig la sortida del sol, a l’est d’Igualada. S’hi perfila la muntanya de Montserrat. Moltes vegades hi ha un feix de llum que travessa La roca foradada. El meu paisatge matinal és un paisatge de teulades i terrasses coronades per antigues i noves antenes de televisió que delaten que visc en una societat connectada als mitjans de comunicació.

Penso en el feix de llum que passa per La roca foradada com el darrer dels filtres de Chomsky. Si la roca fos un aparell de ràdio o de televisió, o un periòdic, només ens arribaria aquella mínima part de l’espai d’informació. Aquesta mínima llum.
Per a mi, encetar un blog ha estat un handicap o un mal de cap. Mentiria si digués que no he escrit mai o que em fa por el què diran. Però sí que tenia por de ser davant la pantalla de l’ordinador i no saber què dir. No pels ulls inquisidors de l’alumnat de l’assignatura, ni pel beneplàcit del professor, sinó per tot el garbuix que m’han anat portant les diverses lectures. He optat per fer un blog amb la tecnologia wordpress.
No puc negar, tampoc, que ha estat una experiència enriquidora. Les PAC dels companys queden en l’anonimat en la majoria de les assignatures. Ara, des dels nostres blogs les hem compartides a través d’internet. De fet, som uns falsos destinataris, perquè tots ens nodrim d’unes primeres mateixes fonts. He escrit amb un to massa neutre. Manllevant les paraules als autors que he llegit. Amb poca implicació personal, amb poca passió i originalitat.

Larocaforadada és un blog que m’ha quedat ‘academicista’. Penso que sí que he fet una acurada tasca de documentació. Amb altres lectures paral•leles. Amb enllaços a la xarxa. He cercat referències i antecedents. He procurat estructurar bé els textos, encara que no sé si he aconseguit que es llegeixin amb fluïdesa. He mirat d’escriure amb correcció gramatical i ortogràfica. He anat bastint un blog que ha acabat esdevenint, penso, una bona recerca sobre les teories de la comunicació.

He de comentar que les meves primeres entrades, foren a raig. Vaig anar enllaçant algunes notícies que podien ser interessants. M’ha mancat, sens dubte, brevetat i concisió. Tampoc no li he tret prou punta ni humor als temes, en aquella manca d’originalitat que comentava. O, potser d’aptitud?

Qui sap si d’aquí un temps reprendre el blog o en crearé un de nou. Ara sí, de manera voluntària. Amb una temàtica més atractiva per a mi, com el teatre o les arts escèniques. Li buscaré un to més col·loquial, més directe, més personal. Aquest primer blog, però, haurà esdevingut una bona pràctica. Sé que procuraré trobar una altra pàgina que tingui un disseny menys feixuc de llegir. Podré il·lustrar-lo amb imatges pròpies i no pescades a la xarxa.

M’agradaria aprendre a escriure com un bloguer. Ser capaç de crear opinió. A tot això potser m’hi ajudarà tornar-me més internauta i navegar per altres blogs culturals i humanístics. Encara he d’adquirir moltes habilitats. Això d’ara ha estat com llençar-se a la piscina, sense flotador, i per força. Com aquella primera vegada que vas fer un curset de natació i t’empassares tanta aigua. Però com a cada braçada aprenia a corregir els errors, espero que em passi el mateix, si repesco la idea de crear un blog. Aleshores tindré més confiança en allò que faig i menys angoixa per dependre d’una qualificació.

Crec que el treball per dur a terme aquest blog ha estat molt més que una PAC, tant per la quantitat de lectures com per l’esforç que m’ha suposat. He fet una trentena d’entrades, la majoria de les quals relacionades amb les lectures de l’assignatura. Pel que fa al seguiment per part dels companys i companyes he tingut unes cinc-centes visites. No sé si és una xifra gaire espectacular. No he estat, però, gaire bon dinamitzador. Només he anat recordant les meves aportacions al fòrum de l’aula. No utilitzo ni facebook ni twiter i he pensat que no volia enganxar-m’hi, pel fet de tenir un blog. Potser allò que més lamento és no haver fet un retorn o una retroalimentació als blogs de l’aula, pensant a més amb la interdependència entre els uns i els altres. Haver-ho fet hauria amplificat la tasca de cadascú. Les companyies i companys hauríeu sabut quin interès havien desvetllat en mi els vostres escrits i raonaments.

Finalment vull destacar que aquesta assignatura m’ha obert força els ulls de com s’ha de fer la lectura dels mitjans. Crec que milloraré en l’anàlisi de la informació i del seu contingut. Analitzaré més bé la dimensió ideològica de tot plegat i la fiabilitat d’allò que cada mitjà m’ofereix. Sens dubte això m’ajudarà a ser més objectiu en les meves reflexions. No oblidaré que els mitjans moltes vegades esdevenen instruments de propaganda i persuasió capaços de modelar actituds i valors. Tot plegat m’ha d’ajudar més a la reflexió sobre els mitjans i a ser més avaluatiu. Penso que recordaré durant força temps algunes teories o plantejaments com l’espiral del silenci, la teoria hipodèrmica, la dels usos i gratificacions, els filtres i a ser més crític en qualsevol lectura i anàlisi. Barreja d’integrat i apocalíptic, miraré de comprendre millor els efectes socials que tenen els mitjans de comunicació.

Fora bo poder retrobar l’’aura’ que reclamava Walter Benjamin però som en l’època de la revolució interactiva i digital. Qualsevol canvi tecnològic ha infós pànic i no voldria que internet es convertís en el meu marcianet wellesià. Perquè, com diu Manuel Castells: “Témer internet és témer la llibertat”.

Francesc Rossell Farré

Anuncis

Quant a francescrossellfarre

La UOC i més concretament l'assignatura "Mitjans de comunicació. Història i actualitat ", em converteix en blocaire. Vaig néixer a Guimerà (L’Urgell), l’any 1962. Sóc tècnic teatral. He format part de l’equip directiu de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i dels equips executius del programa d’Animació de Carrer de l’EXPO’92 a Sevilla i de la Mostra de teatre per a nois i noies de La Xarxa. He estat director del Teatre Municipal de Girona. Actualment sóc cap de sala del Teatre Municipal L’Ateneu d’Igualada. He publicat "Amb la pluja al cor", premi Sant Jordi de Poesia atorgat per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya (Columna, 1992). El poemari "Estima’m a Donostia" quedà finalista als Premis culturals Vila de Calaf, 1997. D’altra banda, també he publicat fotografies als llibres "Rialles d’Igualada. 10 anys" de Jordi Dalmau i "La Casona. 10 anys" de Santi Fondevila.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s