Quan la cultura de masses esdevingué ‘indústria de la cultura’

English: Photograph taken in April 1964 by Jer...

English: Photograph taken in April 1964 by Jeremy J. Shapiro at the Max Weber-Soziologentag. Horkheimer is front left, Adorno front right, and Habermas is in the background, right, running his hand through his hair. (Photo credit: Wikipedia)

Theodor W. Adorno explica el canvi del concepte cultura de massa per indústria de la cultura, com qui vol fer-nos entendre la idea que la cultura controlada pels mitjans i la indústria no sorgeix espontàniament de les masses, sinó que forma part d’un procés de producció, a la recerca de la rendibilitat: “El terme indústria de la cultura probablement fou emprat per primera vegada en el llibre Dialectic of enlightenment que Horkheimer i jo vam publicar a Amsterdam el 1947. En els nostres esbossos encara parlàvem de cultura de massa. Vam substituir aquesta expressió per la d’indústria de la cultura per excloure, des del principi, la interpretació amb la qual estaven d’acord els seus advocats: és com una cultura que sorgeix de manera espontània de la mateixa massa”. (1) Amb aquesta denominació, els sociòlegs crítics de l’Escola de Frankfurt volen manifestar la instrumentalització ideològica i política de la qual és objecte la cultura creada i difosa per procediments tècnics.

Aquest concepte evita veure les masses com les responsables de la degeneració de la cultura i, d’altra banda, en la industria de la cultura, hi endevinen un clar paral·lelisme amb les formes de producció capitalista.

A l’article La indústria cultural. Il·lustració com a engany de masses, Adorno i Horkheimer ens fan adonar que és una tecnologia que permet la reproducció estandarditzada, en sèrie: “la cultura avui tot ho marca amb un tret de semblança. Cinema, ràdio i revistes constitueixen un sistema. Cada sector està harmonitzat en si mateix i tots entre ells”. (2) Aquesta producció estandarditzada acabarà en un consum també estandarditzat. I, com diu Wolf: “la individualitat és substituïda per la pseudoindividualitat: el subjecte es troba vinculat a una identitat sense reserves amb la societat”. (3) Una societat alienada i una industria cultural que tracta la cultura com a mercaderia. O com diuen els mateixos crítics alemanys: ‘el triomf del capital invertit’.

A La indústria cultural també es palesa que, tot plegat, és una dominació social: “La cultura ha contribuït sempre a domar i controlar els instints, tant els revolucionaris com els bàrbars. La cultura industrialitzada fa encara una mica més. Ella ensenya i inculca la condició que cal observar per a poder tolerar d’alguna manera aquesta vida despietada. L’individu ha d’utilitzar el seu disgust general com impuls per a abandonar-se al poder col•lectiu, de! que està fart. Les situacions permanentment desesperades que afligeixen l’espectador en la vida diària es converteixen en la reproducció, sense saber com, en garantia que es pot continuar vivint. Cal prendre consciència de la pròpia nul·litat, subscriure la pròpia derrota, i ja s’ha començat a formar-ne part”. (4)

Alguns factors claus d’aquesta indústria de la cultura és el temor davant l’aplicació de les noves tecnologies, el fet que sigui una cultura mercantil i també una cultura industrial: “Tothom és conduït a través del filtre de la indústria cultural”. (5). O com resumeixen Estrada i Rodrigo: “Tant la publicitat i la política com l’entreteniment i la informació reforcen la mercantilització de la societat”. (5)

I nosaltres, com nous ànecs Donald, ja no rebem els cops televisius dels dibuixos animats i ens habituem als nostre. En aquesta societat totalment administrada, ens decreten com hem d’ésser ensenyats, ens perdonen les infantes fraudulentes, ningú no afavoreix les possibilitats de trobar feina i com tantíssims aturats –prop de sis milions- acabarem passant-nos ‘els dilluns al sol’. I en la nostra pseudoindividualitat ens refugiarem en aquesta industria cultural de la mentida permanent. I ens fotrem del caràcter aristocràtic i elitista dels crítics de Frankfurt i del fet que siguin ‘apocalíptics’. Serem uns ‘integrats’ i els nostres frankfurts seran salsitxes industrials, menjades amb fruïció davant la tele.

1) Cita d’Adorno recollida per Busquet, Medina i Sort a La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions . Pàg. 17.
2) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 165
3) Wolf a La investigación de la comunicación de masas.Pàg. 96.
4) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 197
5) Adorno i Horkheimer a La industria cultural. Ilustración como engaño de masas. Pàg. 171.
6) Anna Estrada i Miquel Rodrigo a Teories de la comunicació

BIBLIOGRAFIA

ADORNO, Theodor W.; HORKHEIMER, Max, Industria cultural: la ilustración como engaño de masas, a Dialéctica de la ilustración, Trotta. Madrid, 1994

BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010

ESTRADA, Anna; RODRIGO, Miquel, Teories de la comunicació UOC. Barcelona, 2009.

WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’Escola de Frankfurt, una aproximació crítica a la cultura i als mitjans de comunicació

La teoria crítica és una aproximació interdisciplinària a les ciències socials que en el primer moment va estar molt influenciada per Karl Marx (1818-1883) i Sigmund Freud (1856-1939). Hom ha dit que: “la teoria crítica no s’interessa tant per allò que és, sinó per allò que ha de ser”. (1) Per a Rusconi: “A través dels fenòmens superestructurals de la cultura o del comportament col·lectiu, la teoria crítica intenta penetrar el sentit dels fenòmens estructurals primaris, de la societat contemporània, el capitalisme i la industrialització”. (2)

Escola de Frankfurt neix el 1923 en aquesta ciutat alemanya. És just en el període d’entreguerres quan es crea l’Institut de Recerca Social. Els membres més destacats de l’Escola de Frankfurt són Max Horkheimer (1895-1973), Theodor W. Adorno (1903-1969), Herbert Marcuse (1898-1979), Walter Benjamin (1892-1940), Erich Fromm (1900-1980) i, en una generació posterior, Jürgen Habermas (1929).

Tots són autors que han tingut una influència molt gran en el pensament sociològic del segle XX. Els representants de l’Escola de Frankfurt fan una anàlisi racional de la realitat i denuncien la irracionalitat de la societat industrial. Es qüestiona el valor de la tecnologia i abasta temes com la societat de consum, l’alienació i l’autoritarisme. Crec que pel que fa a la relació amb la comunicació i la cultura que té a veure amb els mitjans, els representats més destacables són Adorno i Benjamin (mort prematurament fugint dels nazis a Portbou).

Anna Estrada i Miquel Rodrigo pensen que, amb relació als mitjans de comunicació: “L’Escola de Frankfurt va passar de la utopia al desencant. Inicialment, es va plantejar la potencialitat revolucionària dels nous mitjans de comunicació. (…) Si tenim en compte la utilització que va fer el règim nazi dels mitjans de comunicació en la propaganda política, es podrà comprendre el desencant subsegüent dels pensadors de l’Escola de Frankfurt. Les possibilitats revolucionàries dels mitjans es van confrontar amb la realitat política de la seva utilització, que es convertirà en maquinàries de manipulació política”. (3)

Els mitjans de comunicació de massa acaben interpretant-se com a instruments de manipulació, de control social i d’opressió

1) Busquet, Medina i Sort a La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. Pàg. 16.
2) Rusconi, citat per Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas.Pàg 92.
3) Anna Estrada i Miquel Rodrigo a Teories de la comunicació. Pàgs. 148-149.

BIBLIOGRAFIA

BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010

ESTRADA, Anna; RODRIGO, Miquel, Teories de la comunicació UOC. Barcelona, 2009.

WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.

Publicat dins de Escola de Frankfurt | Deixa un comentari

L’agulla hipodèrmica o si em punxen no em treuen sang

Durant el període d’entreguerres (1914-1940) els mitjans de comunicació són entesos com a instruments d’influència poderosa i eficaç. L’audiència és considerada passiva i obedient. Molt fàcil de manipular i persuadir. Per Wright (1975) “cada membre del públic de masses és personalment i directament atacat pel missatge” (1).

Mauro Wolf explica que: “els elements que caracteritzaren el context de la teoria hipodèrmica són, d’una banda la novetat del fenomen de les comunicacions de masses i de l’altra, la connexió de l’esmentat fenomen amb les tràgiques experiències totalitàries d’aquell període històric”. (2) Bàsicament, segons el teòric italià, respondria a la pregunta: “quin efecte produeixen els mitjans en una societat de masses?”

El poder dels mitjans de comunicació és enorme i el receptor és a les seves mans. Una població dispersa i atomitzada per la desaparició dels grups intermedis seria en mans de les masses que el condueixen a la soledat i la indefensió. Uns mitjans omnipotents versus un individu vulnerable. Wolf diu que el model hipodèrmic també es pot descriure com: “una teoria de i sobre la propaganda: aquest és en efecte el tema central respecte a l’univers dels mitjans” (3)

Goebbels, German Federal Archive photo

Goebbels, German Federal Archive photo (Photo credit: Wikipedia)

I parlant de propaganda, hi ha unes paraules de Goebbels al Congrés de Nuremberg 1934 que són prou explícites: “La propaganda és un mitjà per a un fi. El seu propòsit és conduir la gent cap a una comprensió que els permeti voluntàriament i sense resistències internes dedicar-se a les tasques i objectius d’un líder superior. Perquè la propaganda tingui èxit, ha de saber ben bé què vol. Ha de tenir un objectiu clar i ferm. I cercar els mitjans i mètodes adients per a assolir aquest objectiu. La propaganda com a tal no és bona ni dolenta. El seu valor moral el determinen els objectius que persegueix”. (4)

Com ens recorda Wolf, en aquest art d’influir en les masses: “la teoria hipodèrmica –bullet theory- mantenia per tant una connexió directa entre exposició als missatges i comportament: si una persona és tocada o encertada per la propaganda, pot ser controlada, manipulada, induïda a actuar”. (5) Però en el moment que va deixar de ser un presagi i una descripció dels pressupòsits: “va esdevenir un paradigma d’anàlisi concret, els seus mateixos pressupòsits van donar lloc a uns resultats que contradeien la hipòtesi de partida”. (6).

En definitiva, la teoria hipodèrmica es basa en la teoria conductista pròpia de la psicologia experimental i en la teoria de la societat massa. Ara ja veig com se m’apropa una agulla hipodèrmica per inocular-me tots els mals del segle XXI. Des de la televisió, la ràdio, els diaris, internet… La veig precisa i carregada. Si em punxen no em treuen sang. Però, com deia la meva mare: “Francesc, tens dues possibilitats: quedar-te aquí com un estaquirot o apagar la tele”.

Si ja hem pogut veure La guerra dels mons d’Orson Wells, també poden gaudir d’un bell exponent de la propaganda nazi: Triumph des Willens (1934) El triomf de la voluntat de Leni Reifenstahl

(1) Wright citat per Mauro Wolf a La teoría hipodérmica. Dins La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. (Pàg. 22).
(2) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg. 23).
(3) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg. 23).
(4) Joseph Goebbels. Congrés de Nuremberg 1934. Citat per Busquet, Medina i Sort a La història de la recerca en comunicació. L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social. (Pàg. 10).
(5) Mauro Wolf. Obra citada. (Pàg.29).
(6) Mauro Wolf a La història de la recerca en comunicació. (Pàg 13)

BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La història de la recerca en comunicació. L’estudi de les influències dels mitjans de comunicació social . FUOC. Barcelona, 2010

WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

LAZARSFELD I MERTON: mitjans de comunicació, gust popular i acció social organitzada o quan el meu fill petit surt a la tele

Paul Lazarsfeld has been called the "foun...

Paul Lazarsfeld has been called the “founder of modern empirical sociology” for his numerous contributions to methodology (Photo credit: Wikipedia)

Els mitjans de comunicació són aptes per a la propaganda i produeixen els efectes d’una fe gairebé màgica en algunes persones. Lazarsfeld i Merton (1) afirmen que sembla que “el poder econòmic hagués reduït l’explotació directa, per dedicar-se a un tipus més refinat d’explotació psicològica, que es realitza en la seva major part a través dels mitjans de propaganda per a les masses”. (Pàg. 232)

Aquesta mena de persuasió de les masses a través dels mitjans hauria substituït la de la força física. En l’època que escriuen l’article també preocupen els efectes que els mitjans de comunicació poden causar sobre la cultura popular i els gustos estètics del públic i, també, sobre les facultats crítiques.

En el seu text, Lazarsfeld i Merton s’adonen que la societat americana de l’època, els mitjans de comunicació han rellevat, amb mètodes refinats, els elements d’intimidació i coerció. Pensen que els mitjans estan sobrevalorats. Per això n’analitzen els efectes, l’estructura de la propietat i l’administració, l’ús que se’n fa i els efectes dels continguts que difonen. A més de la transmissió artificial d’algunes normes socials.

En un moment de l’article diuen: “Molts agafen els mitjans de comunicació de masses com a blanc de les seves crítiques hostils, perquè senten que han caigut en la trampa”. Sembla que la gent no ha tingut més temps lliure per a consumir els productes culturals més importants, ans al contrari. Ho sentencien amb una frase: “Durant generacions i generacions molts homes van combatre perquè la gent tingués més temps lliure. Aquest temps lliure, ara, s’ocupa escoltant el Columbia Broadcasting System, i no en la Columbia University”. (Pàg. 237).

Continuen la seva anàlisi donant testimoni sobre el fet que: “la posició social de persones, o de problemes socials, s’eleva quan aconsegueix atraure l’atenció favorable dels mitjans de comunicació de masses”.(Pàg. 238) Els mitjans donarien prestigi i augmentarien l’autoritat dels individus i els grups i en legitimarien l’estatus. En una mena de peix que es mossega la cua podríem dir que: “Si ets vertaderament important, has de ser el centre d’atenció de les masses, i si ets el centre d’atenció de les masses, aleshores és veritat que has de ser realment important”. (Pàg. 239). Sortir a la televisió ens pot donar ressò mediàtic o notorietat. No només participant en un programa com Gran Hermano que potser un dia et converteix en portada de l’Interviu. També sortir en una altre mena de programes com El Gran Dictat et dóna una notorietat social, almenys entre les teves coneixences. Recordo que el meu fill Biel (8 anys) fou entrevistat a l’inici de curs en un telenotícies i durant un mes ens van anar aturant pel carrer o telefonant a casa recordant-nos que parlava molt bé i tenia molta desimboltura. Tot plegat per un minutet de ressò mediàtic t’adones d’aquesta funció atorgadora d’estatus.

Més endavant no s’estan d’afirmar que “la publicitat fa pressió a favor d’una moralitat única, i no doble, impedint l’evasió d’aquest problema. Provoca una reafirmació pública i una aplicació –encara que sigui esporàdica- de la norma social”. (Pàg. 241). Això acabarà provocant una mena de croada que, més que alertar una ciutadania indiferent, alarma els culpables i els impulsa a prendre mesures. Els mitjans de comunicació reafirmen les normes socials per mitjà de la publicitat. Penso que també ho poden fer els noticiaris i els documentals. Fa uns anys, a partir d’un reportatge sobre nenes xineses en orfenats va fer que incrementés el nombre d’adopcions de nenes aquell país asiàtic.

Lazarsfeld i Merton encunyen el terme ‘la disfunció narcotitzant’. Els mitjans poden suscitar, envers els problemes de la societat: “un interès només superficial i que aquesta superficialitat l’únic que fa es ocultar l’apatia de les masses”. (Pàg. 243). Actuarien com un narcòtic que en lloc d’afavorir una participació activa faria que les persones es conformessin amb un coneixement passiu. Podem escoltar cada dia la quantitat de morts que hi ha a Síria i, en canvi, no fem res per contribuir a evitar-ho. Ens conformem amb la notícia. Som ciutadans informats però no pas actius.

L’estructura de la propietat i de l’administració ens fa estar al cas del fet que: “És el món dels negocis el que finança la producció i la distribució dels mitjans de comunicació per a les masses. Al marge de tota intenció qui assumeix la despesa té dret a escollir”. (Pàg. 245). Si les grans empreses són les que mantenen els mitjans de comunicació, aquests contribueixen al manteniment del sistema: “promovent el conformisme i facilitant escassos motius per a una valoració més crítica de la societat, els mitjans de comunicació per a les masses, finançats pel món comercial i per la indústria, encarrilen i contenen, d’una manera indirecta, però eficaç, l’inevitable desenvolupament d’opinions genuïnament crítiques”. (Pàg. 246). Una pressió econòmica que produiria conformisme i evitaria qualsevol mena de problema espinós. Això em fa pensar en un davantal, de fa un parell de dies, de la Terribas a l’Ara en el que ens recordava que José Manuel Lara sempre ha deixat clar que si Catalunya és mai un estat, s’endurà Editorial Planeta fora del país, perquè està convençut que el castellà deixaria de ser-hi oficial. Terribas ens feia adonar que el President de Planeta, en canvi no ha portat ni Antena 3, ni La Razón a Catalunya.

Un altre aspecte notable és la influència dels mitjans sobre el gust popular. Per als autors de l’article els americans insistirien a dir: “que els gustos Intel·lectuals i estètics s’han deteriorat amb el conjunt de trivialitats estereotipades produïdes per la premsa, la ràdio i els estudis cinematogràfics”. (Pàg. 247) Lazarsfeld i Merton recorden que: “L’àmplia i ràpida difusió de la instrucció popular i l’aparició de les noves tècniques dels mitjans de comunicació per a les masses, brinden ara a les arts un mercat més ampli”. (Pàg. 248) La instrucció popular hauria anat en paral·lel amb una declinació pel gust popular que hauria produït un tall entre alfabetització i comprensió. Hi haurien més lectors però serien menys crítics. No s’obliden que fins ahir l’elit era tot el públic, ni del fet que les estructures de propietat imposen als mitjans de comunicació de masses unes limitacions en quant a agents de crítica social i vehicle d’estàndards estètics alts. Els mitjans privats es nodreixen de la publicitat i aquesta publicitat, penso, també redecora les nostres vides i els nostres gustos.
Finalment aborden de quina manera es poden emprar els mitjans per realitzar algun tipus preestablert d’objectius socials. Per dur-les a terme caldrien tres condicions: 1)monopolització, 2)canalització i no subversió dels valors bàsics i 3) integració per mitjà de contactes cara a cara. Merton i Lazarsfeld acaben dient que: “els mitjans de comunicació de masses són més eficaços quan actuen en una situació de virtual monopoli psicològic, o quan l’objectiu és canalitzar i no modificar, actituds bàsiques, o quan actuen de manera conjunta amb els contactes front a front”. Pàg. 257). Això no passa gaire sovint perquè les propagandes adversàries tenen les mans lliures. Per la qual cosa: “Les condicions que afavoreixen la major eficàcia dels mitjans de comunicació de masses, actuen a favor del manteniment de l’estructura social i cultural que ja existeix i no a favor de cap canvi”. (Pàg. 258)

Com recorda Wolf, citant aquests autors, “És evident que els mitjans de comunicació de masses serveixen per refermar les normes socials denunciant les desviacions de l’opinió pública”. (Pàg. 75). Sembla que els mitjans de comunicació no exerceixen tan un poder de manipulació com de salvaguarda d’unes determinades funcions socials. Més que potenciar un canvi social, farien mantenir l’estatus. La manipulació, així, no deixaria empremta.
En aquest món global, però, les TIC i les xarxes socials estan possibilitant alguns canvis.

BIBLIOGRAFIA

LAZARSFELD, Paul F. MERTON Robert K., Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada, en Diversos autors: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas, Monte Ávila, 1992

WOLF, Mauro, La teoría funcionalista de las comunicaciones de masas.  Dins La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.

(1) A Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organitzada.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La guerra dels mons. La nit que la ràdio portà el pànic als americans

Orson Welles, March 1, 1937

Orson Welles, March 1, 1937 (Photo credit: Wikipedia)

El 30 d’octubre de 2013 se celebrarà el 75è aniversari de la retransmissió radiofònica de La guerra dels mons. És una fita històrica de la radiodifusió en la qual l’adaptació de la novel·la de H.G. Wells acabà esdevenint una mena de reportatge o noticiari periodístic en directe i demostrant el poder evocador i de persuasió de la ràdio. Orson Welles i el seu Mercury Theatre foren capaços de provocar el pànic, entre milers de crèduls en una nit de Halloween, a Nova York i a una gran part dels Estats Units. Un mitjà de comunicació de masses demostrava la seva capacitat amplificadora.

I si una nit de Halloween els marcians…

La guerra dels mons va ser emesa a finals dels anys trenta del segle passat. A Europa hi planava l’ombra dels totalitarismes (Hitler, Mussolini, la guerra Civil espanyola, l’estalinisme…), es palesava la crisi de les democràcies liberals i s’arrossegava, encara, la depressió derivada del crac borsari de 1929. La política expansionista del nazisme havia provocat que, el 1938, Alemanya incorporés Àustria i s’annexionés territori txec… Enmig de tot això, l’home-massa (1) – atomitzat, solitari i aïllat- i el poder d’influència dels mitjans de comunicació sobre les ansietats col·lectives latents.

Esteve Riambau (1993) explica que Howard Koch en va escriure el guió segons les “instruccions de Houseman per dramatitzar la novella en forma de butlletins informatius”.(2) Higam (1986) recorda que Kock es va inspirar en l’emissió del 1937 de l’incendi del zepelí alemany Hindenburg a Nova Jersey: “El locutor, enmig de la descripció de la grandesa de l’enorme aparell en el moment d’arribar a la torre d’amaratge, veié esclatar les flames en el seu interior i morir la gent, i ell mateix esclatà en plors i crits d’angoixa durant la transmissió”.(3)

Armand Balsebre (1988) reconeix que: “Són les convencions sonores i narratives del radiodrama les que decideixen els codis i actituds dels radiooients en el procés d’interpretació de la realitat sonora. Els radiooients han assumit ja l’existència d’aquest ‘tercer home’ que és el narrador, observador privilegiat d’una realitat que no podem veure i que ell ja ha viscut o està vivint per a contar-nos-la”.(4) Per tant molt poca gent dubta que les notícies no són realitat. La diferència és que amb La guerra dels mons, Welles va trencar els codis. Va crear un factor d’il·lusió, de versemblança, de realitat, i això, molt més gràcies al text i a la veu que als efectes sonors.

L’endemà, amb cara de no haver trencat mai cap plat, Orson Welles declarava als mitjans de comunicació: “Estic sorprès que un clàssic de H.G. Wells, la història original de moltes fantasies sobre invasions, monstres magnífics del planeta Mart i extremadament sorprès de saber que una història que és familiar als nens per mitjà dels còmics, moltes novel·les exitoses i històries d’aventures ha tingut aquesta increïble influència en els radiooients”.(5)

Aquestes declaracions poden fer-nos pensar en el model de l’agulla hipodèrmica. Wright (1975) el sintetitza afirmant que “cada membre del públic de masses és personalment i directament ‘atacat’ pel missatge”. (6)

Però no totes les persones van ser ‘atacades’ de la mateixa manera. Manllevant els mots de Mauro Wolf: “gran part de l’efecte de cada programa particular està predeterminat per l’estructura de l’audiència”(7). A més, per Lazarsfeld: “els efectes reals i potencials de la ràdio han de ser, per tant, estudiats en dues direccions. La primera és analitzar qui escolta i per què. Després, però només després, tindrà sentit estudiar els canvis provocats per la ràdio, si la gent l’escolta”.(8)

El principal estudi que va analitzar la reacció de pànic del públic és el de Hadley Cantril (1940), La invasió des de Mart: “És probable que en cap altra ocasió anterior tantes persones pertanyents a tots els estaments i en tants llocs del país experimentessin un trastorn tan sobtat i intens com el d’aquella nit”.(9) Cantril xifra en sis milions les persones que van escoltar el programa i en un milió les persones que es van espantar.(10)

Mitjans de comunicació, informació i entreteniment: una relació enganyosa?

L’endemà de l’edició de The New York Times (11) es feia ressò del programa. Parlava de l’onada d’histèria en milers de radiooients en sentir que els marcians envaïen Nova Jersey i Nova York i sembraven la mort i la destrucció. I que alguns requeriren assistència mèdica pel xoc i la histèria. Recordava que l’obra de teatre radiada era presentada com un programa de ràdio-teatre normal, i que s’havia anunciat com l’obra de H.G. Wells, La guerra dels mons. També que, al llarg de l’emissió, es repetiren anuncis del seu caràcter de ficció.

Orson Welles va saber jugar bé el guió, malgrat la seva naturalesa fantàstica. Fent una mena de periodisme amb aparença de directe i recolzant-se en el crèdit que la ràdio s’havia guanyat entre els oients. Ho aprofità per presentar unes situacions fictícies com si es tractessin de notícies reals.Com afirmava l’endemà TNYT, era un període en el qual la ràdio havia interromput la programació habitual per informar dels esdeveniments a Txecoslovàquia. Ja hem esmentat, també, la retransmissió en directe, del periodista Herbert Morrison, de la tragèdia del zepelí Hindenburg, el maig de 1937. Al cap i a la fi, com diu Cantril: “la ràdio és el mitjà per Excel·lència per a informar a tots els sectors de la població a propòsit dels successos en curs, per suscitar en ells una sensació comuna de temor o d’alegria, i per a provocar en ells sensacions similars dirigides cap a un sol objectiu”.(12)

Si el teatre radiofònic és un representant genuí de l’entreteniment o la ficció a la ràdio, els programes de notícies o els informatius esdevenen jutges de la realitat i tenen uns codis molt diferents. Per què no ens hauríem de creure un butlletí meteorològic, unes explosions a Mart, el periodista Phillips traslladat a Grovers Mill, els aclariments del científic Pierson o les recomanacions del general Montgomery Smith i el secretari de l’Interior en el marc d’un soporífer programa musical? Nosaltres ja esperem alguna innocentada dels mitjans de comunicació cada 28 de desembre. Se l’esperaven els americans la nit de Halloween de 1938? N’hi havia prou que, en el moment de més tensió, d’haver perdut la veu del locutor mentre descrivia el final apocalíptic de Nova York, un altre locutor recordés que: “esteu escoltant la CBS en una adaptació original de La guerra dels mons, de H.G. Wells, per Orson Welles i el ‘Mercury Theatre on the Air’. L’emissió continuarà després d’una pausa”? Potser no es van sentir alleugerits fins que Orson Welles, acabada l’emissió, va justificar-se.(13) Es desfeia l’encanteri del factor sorpresa. Es desvetllava que el que semblava informació havia estat entreteniment. I penso en Lasswell (1948) i la seva fórmula: Qui?/ Què diu?/ En quin mitjà?/ A qui?/ Amb quina finalitat?, que encetaria el funcionalisme i s’endinsaria en els efectes que l’emissor busca en el receptor. (14)

L’emissió va espantar algunes persones i a altres no. Anava més enllà d’una funció radiada. El guió resultava creïble, fins i tot, per a oients mitjanament cultes i informats pel seu realisme inusual, en un programa d’entreteniment. Tenia poder de suggestió. Cantril ho explica molt bé quan diu que les persones amb ingressos i educació més baixos “havien arribat a confiar més en la ràdio que en els diaris pel que fa a les notícies”.(15) O com deia una de les 135 persones interrogades a l’estudi: “Tenim tanta fe en la ràdio! En un moment de crisi ha d’arribar a tothom. És per a això la ràdio”.(16) Aquesta impressió de realitat la reforça el fet que hi intervinguin científics, militars, polítics que actuen com a autentificadors. Els radiooients pensaven que a la força havien de ser informacions. Però no totes les persones van creure que allò eren notícies. A The invasión from Mars Cantril fa una classificació dels oients:

1. Els qui comprovaren la naturalesa interna de l’emissió.
2. Els qui compararen l’emissió amb altres informacions i advertiren que es tractava d’un guió radiofònic.
3. Els qui tractaren de comprovar el programa comparant-lo amb altres informacions, però que, per diverses raons, van continuar creient que l’emissió era un autèntic butlletí de notícies
4. Els qui ni intentaren comprovar l’emissió radiofònic, ni el succés

Cantril resumeix la conducta extrema suscitada per l’emissió radiofònica. Parla de la implicació de l’ego, de la incapacitat de l’individu per alleugerir o controlar les conseqüències de la invasió… D’un pànic que no es pot passar per alt: “La falsa pauta de judici utilitzada per l’individu per a interpretar la retransmissió per la ràdio no fou, en si mateixa, la causa que motivà la conducta, però, en canvi fou absolutament essencial pel que fa a suscitar les necessitats i els valors als que cal considerar com a fonts originàries de les accions que van tenir lloc. Una falsa pauta de judici provocada per l’emissió i que causés trastorn en l’individu tenia les arrels en valors que formaven part del seu ego”.(17)

I Lazarsfeld i Merton es refereixen als efectes que els mitjans de comunicació exerceixen sobre el seu públic i, en especial: “a la possibilitat que el constant assalt d’aquests mitjans de comunicació obtingui la rendició incondicional de les facultats crítiques i assoleixi un vacu conformisme”.(18) Es rendiren sense una crítica els radiooients de La guerra dels mons? Formaven part d’una massa apàtica narcotitzada perquè “a mesura que es dedica més temps a llegir o a escoltar , queda menys temps per a l’acció organitzada”(19) de la que parlen?

Com diu Salvador Alsius (1999), programes com aquest: “serveixen precisament per a fer reflexionar emissors i receptors sobre la feblesa de les convencions en les quals descansa la seva confiança mútua”.(20) No dubto que la ràdio va servir per a informar els americans dels anys trenta, però Orson Welles, més que entretenir-los, els va aterrir en una, ja llunyana, nit de Halloween i en un programa en el qual informació i entreteniment van mantenir una relació enganyosa, molt més enllà del model estímul-resposta.

Francesc Rossell Farré

BIBLIOGRAFIA
ALSIUS, Salvador, Codis ètics del periodisme televisiu. Pòrtic. Barcelona, 1999.

BAREA, Pedro, Cuando la radio conmovió al mundo. A Escenarios de la radio Cuadernos El Público 37. Centro de documentación teatral. Madrid, 1988

BALSEBRE, Armand, La invasión marciana de Welles o la perfecta verosimilitud de la ficción radiofónica. A Escenarios de la radio Cuadernos El Público 37. Centro de documentación teatral. Madrid, 1988

CANTRIL, Hadley, La invasión desde Marte. A Sociología de la comunicación de masas. Miquel de Moragas (ed.). Editorial Gustavo Gil. Barcelona, 1979. Pàg. 191.

Diversos autors. Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. FUOC. Barcelona, 2010.
LAZARSFELD, Paul F; MERTON, Robert K., Los medios de comunicación de masas. El gusto popular y la acción social organitzada (21)

RIAMBAU, Esteve, Orson Welles. Col•lecció Pere Vergés de Biografies 50. Edicions 62 – Caixa de Catalunya. Barcelona , 1993

WOLF, Mauro, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.

WEBGRAFIA

Per a saber-ne més podeu escoltar el guió radiofònic i les notícies de l’endemà al The New York Times:

http://www.war-of-the-worlds.org/Radio/Newspapers/Oct31/NYT.html

(1) Les elits perden l’exclusivitat, es desintegren davant l’ascens de les masses. Llegiu Ortega y Gasset i Simmel citats per Mauro Wolf. Per a Ortega y Gasset la massa no es valora i se sent “com tothom, però tanmateix no s’angoixa, és més, se sent a plaer en reconèixer-se idèntic als altres”. (pàg. 24). Simmel observa que la massa “és una formació nova, que no es basada en la personalitat dels seus membres, sinó només en aquelles parts que unifiquen a cadascú amb tots els altres i equivalen a les formes més primitives i ínfimes de l’evolució orgànica”. (pàg. 24). Al llibre de Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987.
(2) Esteve Riambau cita el llibre de Howard Koch, The Panic Broadcast. Portrait of an event. (1970) a Orson Welles. Col•lecció Pere Vergés de Biografies 50. Edicions 62 – Caixa de Catalunya. Barcelona , 1993. Pàg. 35.
(3) Pedro Barea, coordinador d’Escenarios de la radio cita el llibre de C. Higam, Orson Welles. Esplendor y caída de un genio americano (1986) a l’article Cuando la radio conmovió al mundo. Cuadernos El Público 37. Centro de documentación teatral. Madrid, 1988. Pàg. 7.
(4) Armand Balsebre a La invasión marciana de Welles o la perfecta verosimilitud de la ficción radiofónica. Dins d’Escenarios de la radio. Pàg. 14.
(5) Declaració feta per Orson Welles. En línia a http://www.youtube.com/watch?v=VMGRCU4kLjI Vegeu a partir de: 1,04,30.
(6) Charles Robert Wright a Mass Communication: A Sociological Approach. Citat per Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Pàg. 22.
(7) Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Pàg. 40.
(8) Paul Felix Lazarsfeld a Radio and the Printed Page. Citat per Mauro Wolf a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas.Pàgs:40-41.
(9) Hadley Cantril té tres versions en castellà de The invasión from Mars (1940). La de Revista de Occidente (1942), la de Abada Editores (2005) que a més de l’estudi sobre la psicologia del pànic inclou el guió radiofònic i, la versió condensada, publicada per Miquel de Moragas a Sociología de la comunicación de masas. Editorial Gustavo Gil. Barcelona, 1979. Pàg. 191.
(10) Hadley Cantril ho descriu així: “molt abans d’acabar el programa, a tots els Estats Units hi havia persones resant, plorant, fugint frenèticament per no trobar la mort a mans dels marcians. Alguns van córrer cercant a cercar les persones estimades. Altres van telefonar per acomiadar-se o per alertar els amics, van córrer a informar els veïns, van buscar informació a les redaccions dels diaris i les emissores de ràdio, o avisaren les ambulàncies i els cotxes patrulla de la policia”. A Sociología de la comunicación de masas. Pàg. 192.
(11) Versió en línia a http://www.war-of-the-worlds.org/Radio/Newspapers/Oct31/NYT.html
(12) Hadley Cantril a l’article La invasión desde Marte. Dins Sociología de la comunicación de masas. Pàg. 191.
(13) Justificació feta per Orson Welles al final del programa: “Senyores i senyors, els he d’assegurar que La guerra dels mons no ha tingut cap altra intenció que la de celebrar aquesta festa. En la seva versió per a la ràdio el Mercury Teatre també s’ha disfressat amb el seu llençol i ha saltat des de darrera dels arbustos per a espantar-vos dient: ‘BUUUH!!’ Encara que comencéssim ara, hauríem tardat un dia a omplir de sabó les seves finestres o a treure totes les reixes del jardí. Hem preferit fer una altra cosa aniquilar el món davant les seves orelles i destruir totalment la CBS. Espero que se sentin alleugerits en saber que realment no anava seriosament i que ambdues institucions són obertes als seus negocis. Així que, adéu a tothom, i recordin si us plau, almenys fins demà, la terrible lliçó que han après aquesta nit. El brillant, somrient cap del globus de l’invasor que hi ha al saló de casa vostra, no és cap altre que un habitant amb una carabassa buida i si el timbre de la porta sona, no és cap marcià, és Halloween”. En línia a http://www.youtube.com/watch?v=VMGRCU4kLjI
(14) Segons Schulz, Lasswell formula algunes premisses importants sobre els processos de comunicació de masses: “a) aquests processos són exclusivament asimètrics amb un emissor actiu que produeix l’estímul i una massa passiva de destinataris que’atacada’ per l’estímul reacciona. b) la comunicació és intencional i tendeix a una finalitat, obtenir un cert efecte, observable i mesurable en quant dóna lloc a un comportament, d’alguna manera relacionable amb aquesta finalitat. Aquesta última està en relació sistemàtica amb el contingut del missatge. I se’n deriven dues conseqüències: l’anàlisi del contingut es proposa com l’instrument per a inferir els objectius de manipulació dels emissors, els únics efectes que aquest model declara pertinents són els observables, és a dir, els vinculats a una transformació, a una modificació de comportaments, actituds, opinions, etc. c) els papers de comunicador i destinatari apareixen aïllats, independents de les relacions socials, situacionals, culturals en les que es produeixen els processos comunicatius, però que el model en si no contempla: els efectes corresponen a destinataris atomitzats, aïllats”. Recollit a La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Pàgs. 31-32.
(15) Hadley Cantril. Obra citada. Pàg. 194.
(16) Testimoni recollit a l’estudi de Cantril. Obra citada. Pàg. 194.
(17) Hadley Cantril. Obra citada. Pàg. 203.
(18) Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Merton a Los medios de comunicación de masas. El gusto popular y la acción social organizada. Pàg. 233.
(19) Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Merton a Los medios de comunicación de masas. El gusto popular y la acción social organizada. Pàg. 244.
(20) Salvador Alsius es refereix a Orson Welles al seu llibre Codis ètics del periodisme televisiu. Pòrtic. Barcelona, 1999. Pàg. 138.
(21) Aquest article almenys ha estat publicat a MURARO, Heriberto (comp.). La comunicación de masas, Centro Editor de América Latina, Buenos Aires, 1977 i a a Sociología de la comunicación de masas. Editorial Gustavo Gil. Barcelona, 1979.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El funcionalisme

Una de les principals aportacions teòriques en l’àmbit de la comunicació és la teoria funcionalista o funcionalisme. El seu moment més àlgid és entre el període d’entreguerres i l’esclat contestatari dels anys seixanta del segle passat. Per a Wolf representa “una visió global dels mitjans de comunicació de masses en el seu conjunt: és cert que les seves articulacions internes estableixen diferències entre gèneres i mitjans específics, però l’observació més significativa és la que tendeix a explicitar les funcions desenvolupades pel sistema de les comunicacions de masses. Aquest és el punt més diferent envers les teories precedents: la pregunta de fons ja no és sobre els efectes sinó sobre les funcions desenvolupades per les comunicacions de masses en la societat”. (Pàg. 68)

Busquet, Medina i Sort diuen que la perspectiva funcionalista: “pren com a unitat d’anàlisi el sistema social, entès com un conjunt interdependent d’elements culturals i estructurals, que es copsa com un tot”. (Pàg. 7) Hom s’ha d’interrogar sobre si els mitjans de comunicació reforcen o afebleixen l’equilibri social.

Entre les escoles funcionalistes cal esmentar l’impuls inicial de l’escola de Chicago però es consolidarà a la Universitat de Harvard gràcies a Talcot Parsons i el seus deixebles i, sobretot, a la Universitat de Columbia a partir dels treballs de Paul Lazarsfeld i Robert K. Merton. Altres autors d’aquesta època són Harold D. Lasswell (que estudià el fenomen de la propaganda i els seus efectes), Kurt Lewin (que teoritzà sobre el gatekeeper). També cal tenir en compte Niklas Luhmann (funcionalisme estructural i funcionalisme sistèmic).

El funcionalisme considera que “la societat és bàsicament un conjunt de parts –institucions, creences, valors, costums, normes, etc.- interrelacionades, cadascuna de les quals té una finalitat concreta. Cap d’aquestes parts, tant pel que fa a la seva existència com al seu funcionament, no es poden comprendre si les prenem de manera separada del conjunt”. Hom li ha criticat que posa èmfasi en la recerca de la cohesió i el consens i no té en compte les desigualtats o els conflictes socials. És a dir la seva tendència a un cert conservadorisme social i polític.

Wolf ens recorda que hi ha quatre problemes fonamentals o imperatius funcionals als que cal fer front:
1. La conservació del model i el control de les tensions
2. L’adaptació a l’ambient
3. La persecució de la finalitat
4. La integració de les parts

També esmenta que hi ha funcions (o disfuncions) directes o indirectes i que poden ser manifestes (les desitjades i reconegudes) o latents (les no reconegudes ni desitjades conscientment).

En aquest sentit, Wright (1960) descriu una estructura que hauria de permetre inventariar les complexes relacions entre mitjans de comunicació i societat:
En particular, l’objectiu és el d’articular
(1) Les funcions i (2) les disfuncions (3) latents i (4) manifestes de les transmissions (5) periodístiques, (6) informatives, (7) culturals, (8) d’entreteniment respecte (9) a la societat (10) els grups (11) l’individu (12) el sistema cultural. (Pàg. 74)

Mattelart assegura que: “en aquest joc de funcions i disfuncions, el sistema social es comprèn en termes d’equilibri i desequilibri, d’estabilitat i inestabilitat”. I manlleva les paraules de Norbert Élias (1970): “La noció de funció descansa sobre un judici de valor subjacent a les explicacions de la noció i al seu ús. El judici de valor consisteix en el que involuntàriament s’entén per funció: les activitats d’una part que serien ‘bones’ per al tot, perquè contribueixen al manteniment i a la integritat d’un sistema social existent… Evidentment, articles de fe de tipus social es mesclen aquí amb l’anàlisi científic”. (Pàgs. 31-32)

Lasswell (1955) explica que el procés de la comunicació en la societat realitza tres funcions: “a)vigilància de l’entorn, revelant amenaces i oportunitats que afectin la posició del valor de la comunitat i de les parts que la composen; b) correlació dels components de la societat quant a donar una resposta a l’entorn; c) transmissió del llegat social”. (Pàg. 171) Lazarsfeld i Merton hi afegiran una quarta funció: l’entreteniment.

A l’article sobre la teoria funcionalista, Wolf ens recorda que si fem una anàlisi de l’organització institucional i de propietat dels mitjans, apareixen altres funcions, com la de contribuir al conformisme. I cita a Melvin De Fleur(1970) quan diu que una altra funció: “descobreix la capacitat de resistència del sistema dels medis davant dels atacs, les crítiques i els intents d’elevar la baixa qualitat cultural estètica de la producció de comunicació de masses en el fet que la peculiaritat d’aquest baix nivell constitueix un element crucial del subsistema mediològic en quant satisfà els gustos i les exigències d’aquells sectors de públic que per als aparells comunicatius constitueixen la part més important del mercat”. Pàgs. 66-67).

Per a McQuail  (2000) -citat per Estrada i Rodrigo-   els enfocaments funcionalistes continúen essent útils perquè:  “Aporten un llenguatge per abordar les relacions entre els mitjans de comunicació de masses i la societat i un conjunt de conceptes difícils d’eludir o substituir. Aquesta terminología té l’avantatge de ser compartida, en gran mesura, pels mateixos comunicadors de masses, i les seves audiències, i de ser àmpliament compresa”. (Pàg. 138)

No sé si com diuen Anna Estrada i Miquel Rodrigo: “per als funcionalistes la societat s’autoregula i produeix un sistema plural que implica un equilibri democràtic. L’aproximació funcionalista estructural implica les estructures i les funcions del sistema” (Pàg. 111).  Al cap i a la fi, però, el funcionalisme vol saber que han de fer els mitjans de comunicació perquè un sistema de poder compleixi els seus objectius. I no ha deixat de treballar, perquè els mitjans cada dia estan més entestats a fer-nos combregar amb rodes de molí.

BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010

ESTRADA, Anna; RODRIGO, Miquel, Teories de la comunicació. Editorial UOC. Barcelona, 2009

LASSWELL, Harold D., Estructura i función de la comunicación en la Sociedad. Pp. 158-171. A Sociología de la comunicación de masas. Miquel de Moragas (ed.). Editorial Gustavo Gil. Barcelona, 1979

MATTELART, Armand, MATTELART, Michèle Historia de las teorías de la comunicación. Paidós, Barcelona, 1977

WOLF, Mauro, La teoría funcionalista de las comunicaciones de masas. Pp. 68-77. Dins La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Paidós. Barcelona, 1987

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Habermas. Quan l’esfera pública és dominada pels mitjans

Jürgen Habermas (* 18. Juni 1929)

Jürgen Habermas (* 18. Juni 1929) (Photo credit: pittigliani2005)

Al filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas (1929), tot i que no és contemporani dels seus fundadors, se’l considera com a integrant de l’Escola de Frankfurt, encara que desenvolupa una filosofia social ben diferenciada dels seus predecessors. Representa la segona generació de la teoria crítica i n’és el pensador més important. Va ser ajudant d’Adorno a l’Institut d’Investigació Social. Com apunta Mattelart (1997), assumeix la posició d’Adorno i Horkheimer respecte al paper de la indústria cultural en la manipulació de l’opinió, l’estandardització, massificació i individualització del públic: “El ciutadà tendeix a convertir-se en un consumidor amb un comportament emocional i aclamador, i la comunicació pública es dissol en ‘actituds sempre estereotipades, de recepció aïllada”.(Pàg. 57)

A La Esfera Pública. Un artículo de enciclopèdia, Jürgen Habermas ens parla d’aquest concepte: “sota esfera d’allò públic entenem en principi un camp de la nostra vida social , en el que es pot formar alguna cosa així com a opinió pública”. Tota la ciutadania hi tindria lliure accés. Els ciutadans es relacionarien de manera voluntària i amb una certa garantia que hom pot publicar i expressar lliurement les opinions relatives a l’interès general. Els caldrien uns mitjans de transmissió i influència: els de l’esfera pública. Per Habermas, al costat oposat hi hauria el poder de l’Estat que és: “L’adversari d’allò públic, i no la seva part. En efecte, aquest poder és considerat com a poder públic”. Per al filòsof alemany l’opinió pública es relaciona: “amb les tasques de la crítica i del control que pràctica informalment la concurrència ciutadana (…) davant la dominació organitzada de l’Estat”. Cal veure aquesta esfera pública com a mitjancera entre societat i Estat.

Esfera pública i opinió pública són conceptes forjats al segle XVIII, en una fase determinada de la societat burgesa. Fins a aquest segle l’esfera representativa pública hauria estat en mans dels poder feudals (església, principat i estament dels senyors) i s’hauria anat desintegrant en elements privats i elements públics. Habermans posa l’exemple de l’església de la reforma (llibertat religiosa=autonomia privada / església=cos públic), la polarització del poder principesc (pressupost públic / economia privada dels senyors feudals) i unes institucions que s’independitzen de l’esfera privada. Tot plegat anirà desenvolupant-se en direcció a la societat civil: “l’espai genuí de l’autonomia privada davant l’Estat”. Per simplificar el concepte d’esfera burgesa d’allò públic Habermas assenyala que: “es pot conceptuar com l’esfera dels homes públics que apareixen en concurrència”.

A la segona meitat del segle XVII també sorgeix el periodisme escrit. En paraules de Karl Bücher, els periòdics “s’han tornat portadors i líders de l’opinió pública, mitjans de lluita dels partits polítics”. Els editors passen de ser venedors de notícies a comerciant amb opinió pública. Habermas assegura que “la publicació d’un periòdic polític era equivalent en importància a un compromís en la lluita per un espai de llibertat d’opinió pública, per l’esfera d’allò públic com a principi”. Serà al segle XIX que: “en el repte d’un periodisme dels homes privats com a escriptors, a la presentació de serveis dels mitjans de massa, es transforma l’esfera pública mitjançant l’afluència d’interessos privats, que en ella són privilegiats”.

Avui dia, els conflictes que havien estat privats desemboquen en l’esfera pública que esdevé un camp de competència d’interessos. Sembla que aniríem cap a una ‘refeudalització’ de l’esfera política. Per a Habermas: “aquesta tendència actual de la debilitació de l’esfera pública, com a principi, posa en contradicció la funció maniquea de l’Estat social amb els drets fonamentals: el deure de l’esfera pública s’amplia en els òrgans estatals a totes les organitzacions, l’acció de les quals es relaciona amb l’Estat”. Hi ha un canvi estructural en l’esfera pública que podria enderrocar-se. Segons l’autor alemany, avui cal que es realitzi: “sota el control alternat d’organitzacions que actuïn en el marc d’una concurrència establerta conforme a la seva configuració interna, així com basant-se en l’acció amb l’Estat i entre si –en l’esfera pública-“.

L’aparició d’Internet i l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han fet augmentar la noció d’esfera pública, en aquest cas virtual i en un pla d’igualtat.

Potser els mitjans de comunicació són els portadors de l’opinió pública, però a mi em fa l’efecte que cada vegada estan més al servei del poder i que la nostra salut democràtica ja la vetllen a l’UVI. Mentrestant cada dia és més gran la faràndula de la manipulació política i les seves atzagaiades, que acaben esdevenint un espectacle lamentable. En els temps que corren ja no hi ha un debat raonat, només hi ha crispació i odi.

BIBLIOGRAFIA

BUSQUET, Jordi, MEDINA, Alfons, SORT, Josep, La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. FUOC. Barcelona, 2010
HABERMAS, Jürgen La Esfera Pública. Un articulo de enciclopèdia. A Revista The New German Critique, 3. Fall, 1974. Traducció Silvia Delfino.

MATTELART, Armand, MATTELART, Michèle Historia de las teorías de la comunicación. Paidós, Barcelona, 1977

PER A SABER-NE MÉS:

Vegeu el vocabulari bàsic de Jürgen Habermas a les pàgines de Filosofia i pensament de Ramon Alcoberro. En línia a

http://www.alcoberro.info/V1/habermas5.htm

I la resta de continguts a
http://www.alcoberro.info/V1/habermas1.htm

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari